L'autocrítica es pot veure com una forma d'humiltat: implícitament es reconeix que un no és infalible. En el món de la política hi ha de tot menys autocrítica. I no hem refereixo a dir simplement, com han repetit fins l'esgotament els polítics nostrats, que "No ens hem sabut explicar" o que "Cal més pedagogia" en relació a l'Estatut. No és això. Hem refereixo a que cal que, d'una manera regular, ens posem a parir a nosaltres mateixos. Que ens en riguem del que fem i el que diem. Entenem-ho, si volem, com el millor antídot al fanatisme i als valors absoluts.
L'autocrítica arriba a nivells infinitessimals a la premsa. Els diàris acostumen a donar una imatge de portadors de la veritat absoluta que fa esgarrifar: n'hi ha que són els portadors de l'essència de l'hispanitat, d'altres de la catalanitat. Els uns es pavonegen d'una falsa equidistància. Els altres, es creuen simplement que tenen la raó, i a sobre ho escriuen amb majúscules i colorins cada dia a primera pàgina.
Personalment desconfio de qualsevol premsa, persona o cosa que no miri de fer l'exercici d'autocrítica d'una manera regular (i de passada, d'aquells que sempre tenen una resposta per a tot). I per predicar amb l'exemple, posaré un parell de notícies sobre el nostre estimat país que m'han tocat els collons:
[Instruccions d'ús: fixeu-vos en el missatge i oblideu-vos del missatger. No feu ni cas del comentàris tangencials al tema que s'hi fan]
1. S'han revisat expedients mèdics privats, repeteixo, privats a certs hospitals catalans per comprovar la llengua en que han estat escrits: català o castellà. A la tertúlia d'ahir a la COM del Miravitlles, quan es va treure el tema es va fer un silenci inexplicable.
2. Al diàri Avui s'ha insultat als militars espanyols dient-lis, en d'altres paraules, fills de puta. Lo mismo pero al revés.
Estaré encantat, de veritat, si algú rebat punt per punt aquestes notícies. Es més, necessito que algú ho faci, si us plau.
Actualització 14/01/06 a les 11:33. En un acte que l'honora, l'autor de l'escrit de l'Avui ha demanat disculpes. No estic d'acord en que la frase en qüestió s'hagi descontextualitzat. A mi més aviat em sembla el que vol dir i punt. Jutgeu vosaltres mateixos. En fi, es tanca un episòdi més del peridoisme de l'insult necessàri en aquest país si es vol ser rellevant i tenir certa audiència.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
El tema dels expedients mèdics, és molt greu, i no deixa de ser curiós que cap dels tres diaris que més subvencions reben de la Generalitat: La Vanguardia, El Periòdico i El Pais, en diguin res.
Potser perquè són "La voz de su amo". L'Avui ha dit quelcom sobre el tema?
Només una petita referència en l'editorial i com a crítica al diari El Mundo, com si aquest darrer diari publicant la notícia hagués fet un atac més a Catalunya.
nazisociatas fuera de espaÑa!!!
Article de Pilar Rahola
L'amic Iu Forn
Pilar Rahola
Sens dubte, en un article, el menys rellevant és l'opinió que tenim de les persones a les quals ens referim, sotmesos com estem, amb molt més rigor, a l'opinió sobre les seves idees. Tanmateix, no em vull estar de dir alguna cosa personal sobre l'Iu Forn, perquè, si els atacs estan personalitzats, els suports també mereixen proximitat.
El conec d'anys de micròfon radiofònic i de trobades sucoses als carrers de la Badalona que ens acull. És, en el sentit clàssic, allò que en diríem una bona persona. Elegant en el tracte, ocurrent i francament amable. És cert que conrea un humor corrosiu que li ha reportat algun mal de cap, però també ho és que mai no batega, al seu interior, ni mala llet, ni mala intenció. Gosaria dir, fins i tot, que té un punt d'ingenu. Des d'aquest coneixement personal, tota l'escandalera que s'ha creat amb el seu article m'ha sorprès en la gènesi, però no en les conseqüències.
Em va sorprendre que un home elegant com ell, cometés la indelicadesa d'esmentar la mare d'algú, i, sens dubte, aquell dia l'Iu s'havia aixecat amb el peu d'escriure mal forjat. Crec que l'article fou un error, crec que les disculpes eren exigibles, i crec que l'Iu no va ajudar gens ni mica a la causa que defensava. Si volia retratar com es mereixia el general que havia fet unes declaracions colpistes, al final, qui va quedar ben retratat va ser ell mateix.
L'error, doncs, és obvi, està assumit i s'han demanat les excuses públiques pertinents. A partir d'aquí, tot el que ha passat és un despropòsit de dimensions colossals l'única explicació del qual passa per la demagògia, la intencionalitat i la pura manipulació. Si és cert que l'Iu va cometre un error, plenament assumit, també ho és que hi ha hagut qui ha convertit l'error en un escàndol, ha cultivat una ferotge persecució personal i ha acabat aconseguint que la qüestió arribi als tribunals. Tant s'ha desfermat el riu, que el fiscal Conde Pumpido demana al fiscal Mena que obri diligències penals.
La conclusió és esfereïdora i té a veure amb la llibertat d'expressió, la tutela de la qual es mesura amb una o altra vara en funció de qui l'exerceix. Després de més d'un any de catalanofòbia desaforada en algunes ones hertzianes, amb atacs personals a ciutadans catalans rellevants, després d'haver sentit tota mena de calúmnies com ara que el president d'ERC és amic del terrorisme, o que a Catalunya perseguim els nens que no parlen català, o que volem convertir els ciutadans en delators lingüístics dels seus veïns, o que Manuela de Madre és una castellana renegada.
Després d'haver escoltat com deien que a Catalunya vivim sense llibertats, sotmesos a un bàrbar totalitarisme, ara resulta que el fiscal general només s'esfereix perquè l'Iu va tenir un dia ximple i va escriure una frase desgraciada.
La veritat és que fa vergonya tot plegat, i ens diu molt de la nostra indefensió com a ciutadans catalans, en un Estat on, cada vegada més, aquesta condició està sota sospita. Que l'Iu Forn acabi jutjat penalment és una barbaritat que atempta directament a la credibilitat democràtica. Una fiscalia no pot convertir en delictiva una expressió que, senzillament, ha estat desgraciada.
Sobretot no pot perquè, si aquesta és la mesura, a partir d'ara que es calci amb calçador. Que comenci a jutjar habitants de les cavernes mediàtiques, la impunitat dels quals per conrear l'insult només és equiparable a l'enorme paciència que demostrem com a poble.
Doble raser, senyor Pumpido, doble moral i una conclusió: l'Iu era culpable de desmesura verbal. Ara és víctima d'un enorme despropòsit legal.
Escriptora i periodista
Publica un comentari a l'entrada