dissabte, de desembre 31, 2005

Repartiment de llicències al País Valencià: "les amistats perilloses"

El govern valencià ha concedit 42 llicències per emetre en Televisió Digital Terrestre (TDT) en àmbit local i dues per tota la comunitat.

Les dues llicències per emetre a tot el País Valencià, han anat a parar a Televisión Popular del Mediterraneo (que pertany al grup de la COPE i Las Provincias Televisión, SA, que com indica el seu nom, pertany al diari de tendència anticatalana Las Provincias.

Pel que fa a les llicències d’àmbit local els més beneficiats han estat: Homo Virtualis (presidida l’exdiputat del PP Julio Ariza), Unedisa Telecomunicaciones (propietat del diari El Mundo), i Libertad Digital Televisión (que impulsa Federico Jiménez Losantos), amb 4 llicències per cada grup.

Destaquem la coincidència que tot i ser un concurs per emetre en àmbits locals del País Valencià, les empreses esmentades tenen totes la seu a Madrid, també coincideixen amb estar totes vinculades amb grups que donen suport al Partit Popular.

Però, potser el més trist de tot és que han quedat fora del concurs, dues televisions que emeten tota la programació en valencià i reconegudes per la seva qualitat de continguts, es tracta de Info Televisió, i Gandia Televisió, una emissora local i pública de referència al País Valencià. El govern valencià considera que aquestes televisions hauran de finalitzar les seves emissions en els propers sis mesos.

dijous, de desembre 29, 2005

Per a què serveixen els estels?


Malhauradament hi ha gent que pensa així...
(extret d'El País)

dimecres, de desembre 28, 2005

Cal un caganer per a Jones tercer

Avui l'editorial d'El País es fa ressó de la última i important batalla guanyada al Creacionisme nordamericà. Un jutge federal de l'estat de Pensilvania, John E. Jones III, ha sentenciat que no és constitucional ensenyar les teories del disseny intel.ligent o ID com alternativa a les Darwinistes. Jones argumenta que fer aprendre a les escoles ambdós visions de la creació entraria en conflicte amb la separació entre Església i Estat de la que teòricament disfruten els EUA.

S'ha guanyat una batalla important però no la guerra. Caldrà estar molt alerta per a que el fonamentalisme cristià dels EUA no aconsegueixi els seus objectius: condemnar a l'oblit el Darwinisme i substituïr-lo per la Bíblia, és a dir, substituïr Ciència per Religió.

Per cert, des d'aquest humil bloc recomanem a les autoritats competents del nostre país que facin un intercanvi de jutges i que portin John E. Jones III, que aqui tindrà molta feina. La primera i més urgent, revisar el concordat entre el Vaticà i l'Estat Espanyol.

Molta sort per a Jones III!

“ETA tutela l’Estatut”

Ahir al programa de la tarda de la COPE, es va dir textualment : “ETA tutela el Estatuto”. La COPE no és l’únic mitjà de comunicació que ho diu, a més, també opinen això el portaveu i el secretari general del Partido Popular.

En que es basen? Doncs, en que en un dels darrers comunicats d’ETA, la banda es refereix a Catalunya com a nació, coincidint amb el redactat de la proposta d’Estatut sortida del Parlament de Catalunya.

La relació d’aquests mitjans i d’aquests polítics amb els comunicats d’ETA és una vegada més contradictòria, m’explico:

  • Quan ETA i Batasuna parlen de procés de pau o de treva, el PP i els mitjans afins els hi neguen credibilitat i consideren que no té status polític per debatre.

  • Quan ETA diu que ha pactat amb Carod-Rovira una treva per Catalunya, i el polític ho nega, aquests mitjans i el PP es creuen ETA, i basen els atacs al tripartit i a Zapatero en el que ells anomenen “Pacto de Perpiñán”.

  • Quan Otegi, el matí del 11-M diu creure que ETA no ha participat en els atemptats, i la pròpia ETA, en una trucada a ETB la tarda del 12-M, diu que no ha participat ens el atemptats als trens de Madrid, els mateixos mitjans i els mateixos polítics contesten que ETA sempre menteix, i vinculen la banda als atemptats fins a límits en el temps i en els arguments totalment incomprensibles.

  • I ara quan ETA parla de política, el PP i la Brunete Mediàtica li donen credibilitat i vinculen a la banda a l’Estatut de Catalunya, arribant a l’extrem de considerar que els 120 diputats que van aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya els tutela la banda terrorista.

Es totalment intolerable que el principal partit de l’oposició li faci el joc a ETA i l’utilitzi per fins polítics. Senyors, val la pena fer el ridícul d’aquesta manera per un grapat de vots?

dilluns, de desembre 26, 2005

Consells audiovisuals, contradiccions inadmissibles

Portem setmanes escoltant atacs de tot tipus en contra del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya), un òrgan de caràcter independent que té com a funcions principals vetllar:

  • Pel respecte del pluralisme.
  • Pel respecte de les disposicions sobre programació i publicitat.
  • Pel respecte de les obligacions inscrites en les concessions atorgades pel Govern.
  • Pel respecte de les obligacions de servei públic dels mitjans audiovisuals públics.


Aquest tipus d’organismes, existeixen a molts països europeus, com per exemple a Itàlia, Holanda, França o Anglaterra, amb unes funcions similars, i amb un prestigi que ningú ha posat mai sota sospita.
Aquests dies hem pogut llegir a El Mundo, com comparaven el president del CAC amb un jutge nazi, o sentir a la COPE com insistien amb la mentida de que el CAC havia estat creat per tancar-los l’emissora. I fins i tot hem pogut veure amb gran estupor com el PP de Catalunya canviava el sentit del vot després dels atacs d’algunes emissores a la seva posició inicial.


Entenc que hi hagi qui critiqui l’existència d’un òrgan regulador del sector audiovisual, però el que és del tot intolerable, és que existint el CAN (Consejo Audiovisual de Navarra) des de fa 4 anys, cap d’aquests “Salvadores de la Libertad” hagin fet cap tipus de comentari, crítica o comparació amb un òrgan que segons podem llegir a la seva web té les següents funcions:


“El Consejo Audiovisual de Navarra es un órgano independiente que vela por el cumplimiento de la normativa audiovisual en Navarra, protegiendo especialmente el pluralismo, los derechos de las minorías, la infancia y la juventud.”


Una vegada més, queda clar que no els preocupa la llibertat d’expressió, que els Consells Audiovisuals els accepten quan estan creats per segons qui, i els troben tribunals de censura quan venen de Catalunya.

Una mica de coherència!!

dissabte, de desembre 24, 2005

El boicot i els nazis: Exageració o Semblança?


Fa uns dies, el conseller de Comerç de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, en declaracions a COM Radio, va comparar el boicot als productes catalans amb la persecució que van rebre els jueus a l’Alemanya nazi. Tot va venir arrel d’unes pintades que van aparèixer en alguns comerços d’alimentació on es podia llegir: “Catalanes? Piénsatelo”
A partir d’aquelles declaracions, el conseller va ser titllat de poc oportú, de poc respectuós amb les víctimes de l’holocaust, denigrat en alguns diaris i emissores de ràdio, i fins i tot el PP de Catalunya va exigir la seva dimissió.

Ahir, al diari “El País”, l’historiador Joan B. Culla va publicar un article sobre l’assumpte que trobo molt interessant i que copio a continuació per qui el vulgui llegir:

Catalanofobia, judeofobia

La pasada semana se celebraron en la Universidad de Girona unas jornadas de reflexión y debate en torno a la delicada cuestión de si es posible -y lícito- hacer arte sobre el Holocausto, de si cabe estetizar (a través de la novela, la pintura, el cine...) la experiencia de los campos de exterminio. Paralelamente, y al malsano calor de los boicoteos anticatalanes instigados desde ciertos ambientes político-mediáticos, el consejero de Comercio de la Generalitat, Josep Huguet, verbalizó lo que otros habíamos observado y escrito desde meses atrás: la inquietante semejanza entre determinadas actitudes catalanófobas de nuestros días y algunos de los reflejos antisemitas de la peor tradición europea.
Las palabras de Huguet merecieron de inmediato severas críticas de los adversarios políticos (encajarlas va incluido en su sueldo); pero incluso el embajador de Israel en España se creyó obligado a intervenir, y escribió en un diario barcelonés: "todo paralelismo, toda ejemplificación relacionada con el Holocausto y la solución final, o incluso con las persecuciones previas que fueron el prólogo anunciador del exterminio, es no sólo inaceptable y deplorable, sino también peligrosa". Ante tan categórica doctrina, quisiera manifestar mi cordial desacuerdo, y argumentarlo sobre dos o tres pilares: la convicción de que, con rigor y respeto, sí es legítimo y hasta conveniente evocar la experiencia del antisemitismo nazi como ejemplo máximo de aquello que una sociedad civilizada debe evitar; la constatación de que, en realidad, tal cosa se hace a menudo y en todas las latitudes; y el recordatorio de que, si la vida política española de los últimos años ha conocido usos banalizadores y torticeros de la judeofobia hitleriana, éstos no procedían precisamente de Cataluña ni del catalanismo.
Cuando, en la primavera de 2001, el Gobierno teocrático de los talibanes ordenó a los afganos de religión hinduista que se identificasen luciendo en la ropa una cinta de color azafrán, la comunidad internacional vio en la medida (cito de EL PAÍS, 14/05/2001) "ecos de la actitud nazi hacia los judíos" y, en consecuencia, denunció severamente al régimen de Kabul, sin que a nadie se le ocurriese considerar tal analogía como trivializadora o irrespetuosa para con las víctimas del Holocausto. Pues bien, cuando en la mañana del pasado 2 de noviembre -día de la toma en consideración del Estatuto en el Congreso- la entrada de un supermercado de Madrid apareció pintada con la inscripción "¡Catalanes! Tú decides", a cualquier demócrata le vinieron a la cabeza las imágenes de los camisas pardas emborronando con la palabra Jude las vitrinas de los comercios hebreos en el Berlín de 1933, y las catastróficas secuelas de todo aquello. ¿Que no es para tanto? ¿Acaso, si alguien pinta "Moros no" en la persiana de una carnicería musulmana, no lo consideramos un preocupante síntoma de racismo?
Pero hay más. El pasado 7 de octubre, y a cuenta de la heroica resistencia del presidente de Endesa a la OPA de Gas Natural, un columnista de Abc cuyo nombre prefiero ahorrarles escribía: "Manuel Pizarro dejó atónitos a los catalanes. La podredumbre es tal en Cataluña que no se imaginan ya a un profesional honrado. Comenzaron a enterarse de que Endesa, sobre la que pensaban poner fácilmente sus sucias manos (sic), estaba dirigida por un ser atípico", refractario a cualquier actitud "de entreguismo a un poder económico controlado por unas instituciones sospechosas de infidelidad metódica a España...". Ahora, por favor, sustituyan "catalanes" y "Cataluña" por "judíos", cambien "España" por "Alemania" y díganme si el texto, con sus alusiones a la "podredumbre" y a las "sucias manos", con su demonización global de toda una comunidad, no podría haber salido de la pluma de un secuaz de Goebbels.
Por otra parte, aquellos que -de buena o mala fe- acusan al consejero Huguet de invocar el antisemitismo en vano, deberían tener más memoria, o manejar una sola vara de medir. Porque hace apenas un lustro, en plena cruzada del Gobierno de Aznar contra el nacionalismo vasco, fue nada menos que don Manuel Fraga Iribarne quien emparentó el clima político en el País Vasco con "una situación de genocidio" (EL PAÍS, 3/11/2000); y nadie se rasgó las vestiduras. Pocos meses después, el 21 de abril de 2001, cientos de manifestantes convocados por el Foro de Ermua y otros grupos afines, con el apoyo del PP y del PSOE, desfilaron por Vitoria portando sobre sus ropas estrellas amarillas de seis puntas para denunciar el "exterminio" de los "constitucionalistas" en Euskadi..., y ninguna embajada protestó por el burdo, indecente manoseo electoral de un símbolo que marcó a seis millones de personas para una muerte industrializada. Pero es que no hace falta mirar tan atrás: apenas la semana pasada, en el diario El Mundo, un artículo firmado por el catedrático Jorge de Esteban hacía el paralelismo entre "lo que está ocurriendo más o menos en Cataluña desde hace unos años" y "un régimen totalitario semejante al III Reich con su persecución de los judíos"; sin embargo, tampoco oí ninguna queja diplomática, comunitaria o de otro tipo. ¿Qué pasa, que sólo son banalizadoras y sacrílegas las comparaciones cuando van en una dirección?
De haber participado en el coloquio de Girona aludido al principio de este artículo, mi opinión habría sido que sí se puede hacer arte sobre la Shoá, como lo prueban los libros de Imre Kertész, de Aharon Appelfeld o de Primo Levi, las pinturas de Felix Nussbaum y un largo etcétera. Análogamente, reivindico para los demócratas europeos el derecho e incluso el deber de evocar cuando se tercie las páginas antisemitas de la historia del continente. No, desde luego, como arma arrojadiza en nuestras peleas internas, pero sí como advertencia suprema de hasta dónde pueden conducir determinadas campañas y ciertas caricaturas colectivas. Después de todo, cuando el 1 de abril de 1933 los nazis pusieron en marcha su boicoteo -"Quienquiera que compre a los judíos es un traidor"-, muchos alemanes de cualquier credo pensaron hallarse ante una tormenta pasajera.

Joan B. Culla és historiador.

dimarts, de desembre 20, 2005

Entre boicots, insults, mentides, calúmnies i mitges veritats

Cada dia des del els mitjans de comunicació de l’anomenada Brunete Mediàtica, es diuen i s’escriuen veritables bestieses. Barrejant opinió i informació es dediquen a crear un caldo de cultiu molt perillós, basat en el menyspreu i l’atac visceral a qui pensa diferent.
Això, que ja va passar als anys de la Lliga Regionalista; en la redacció i posterior tràmit de l’Estatut de Núria durant la II República ; als finals dels 70 durant la Transició política, i finalment durant els anys en que els governs de González y Aznar van rebre el suport dels grups parlamentaris de CiU, PNV i CC, es torna a repetir.

Aquesta darrera onada d’atacs contra tot el que per a ells és contrari a Espanya , és potser més visceral i demagògica i es basa en el que ells anomenen el “Pacto de Perpiñán”, que ve a ser : Si Zapatero és igual a Maragall, Maragall és igual a Carod, Carod és igual a Otegi i Otegi és igual a ETA, Zapatero és igual a ETA”

El més sorprenent de tot, és que ells no consideren que insultin i si ho fan se n’obliden ràpid, una prova d’això és la intervenció del Sr. Ignacio Villa (director d’informatius de la COPE) ahir al programa Àgora de C33, on es va dedicar a negar els insults que des de la seva emissora es diuen dia sí i dia també.

Des d’aquest blog intentarem recordar les “perles” que sovint escoltem o llegim, perquè en temps de boicots i calumnies, cal tenir memòria, sinó els atacants s’acaben fent passar per víctimes.