El meu 11-M

Un dijous qualsevol, d'un març quasevol i d'un any qualsevol, feia el meu matinal repàs a la premsa digital española. Una notícia sobre un atemptat bomba sobresortia per damunt de la resta: “Un altre atemptat d'ETA”, vaig pensar. Semblava però especialment violent: la quantitat de víctimes pujava a un ritme esfereidor i aviat superava en escreix l'atemptat d'Hipercor. Em va venir la primera sensació de vertigen; la intuïció de que quelcom nou, diferent, potser històric, estava succeïnt. A cada moment, la premsa reflexava un horror que creixia inexorablement per les nostres consciències: tot i que les autèntiques bombes ja feia minuts que havien explotat, l'ona expansiva es propagava encara per la nostre ment col.lectiva, amb una intensitat que fins hi tot ara podem sentir. Amb la perspectiva, penso: la percepció de la mort depèn dramàticament de la seva distribució en el temps: la mort d'un relativament poc nombre de persones (192), si es concreta en un breu interval de temps (un matí), és molt més greu, terrorífica i inhumana que la mort d'un molt més gran nombre (3516 a la carretera) durant un periode més llarg de temps (2004).

Unes hores més tard arribo a casa necessitat d'imatges en moviment: la televisió. Té la discutible virtut de fer-te partícep d'esdeveniments que succeeixen a cents o a milers de quilòmetres. En certa manera te'ls fas teus. L'horror a casa. Casolà. No ens donem compte de que veièm el que ells volen que veièm.

Imatges de trens reventats, gent amb la cara ensangonada, ferits, pànic, caos: Dant. Torno a sentir vertigen, aquell que atrau al fosc abisme, el que t'empeny a descobrir què hi ha al fons. La por al desconegut.

Arriben a l'escena els polítics. En un primer moment, accepto l'autoria d'ETA. Sembla estrany pel nombre de víctimes però 40 anys d'inèrcia no es paren així com així. Tanmateix, és mentalment més segur pensar que ha estat ETA. L'ETA es coneix, se sap d'on ve, està controlada. Ha de ser l'ETA per força doncs l'altra opció em retorna aquell vertigen, i em sento més segur sobre terra ferma.

De sobte, la cinta. Una vulgar i humil cinta de l'obsolet casset. Una cinta amb una veu recitant versos corànics, trobada en una furgoneta prop de l'estació, amb explosius. El món se'm ve abaix i em precipito per l'abisme. Res no tornarà a ser igual. Sento por. Aquesta gent és capaç de tot. Em podria passar a mi qualsevol dia que vagi en metro cap a la feina? En moments com aquest aflora l'egoisme sublimat en instint de supervivència. Qualsevol altra consideració és secundària. Al cap d'uns minuts, la raó retorna: tranquilitzem-nos. Déu meu: teniem raó quan ens vàrem manifestar en contra de la guerra d'Irac; com a mínim he aportat el meu gra de sorra per a que això no passés. Vana esperança. Tanmateix ha passat per la misèria política dels nostres governants. Era d'esperar.

Amb sorpresa observo com el govern de torn segueix parlant d'ETA. Però que están cecs? No pot ser. No me'n ser avenir. Això és indignant...quina manipulació! La programació de TVE es converteix ràpidament en un panflet propagandístic del que cal que pensem sobre l'atemptat: ha estat l'ETA. Ets un miserable si no ho creus, si no tens fe.

Mentrestant, aflora una profunda tristesa. Aquella que només l'entén la música. Per Catalunya Música, proposen als oients melodies per aquells tristos dies. Em surt trucar i recomanar La Simfonia nº3 o Simfonia de les cançons tristes, d'Henryk Górecki, sobre tot el segon moviment: el plany d'un nen polac separat de la seva mare, durant l'ocupació Nazi. Una música d'infinita tristesa però amb un besllum d'esperança. Al sentir-la per les ones de ràdio, desitjo que arribin als malaurats finats del tren, insuficient bàlsam per la seva desgràcia.

La manipulació de TVE arriba al seu zènit la nit abans de les eleccions: s'emet un documetal sobre l'atemptat terrorista de Fernando Buesa, perpretat per ETA. Això ja és més del que un pot aguantar. La gent surt el carrer reclamant la veritat: Volem saber la veritat! El famós “pásalo”, que no hagués tingut tant èxit si al darrera de cada mòvil no hi hagués estat una ment indignada i desperta.

Grandissima lliçó dels demòcrates: al terror se li respón a les urnes. La gent va a votar en massa. Necessitem una catàrsi per calmar la ferida. Necessitem fer fóra a aquells que ens volen manipular. És un dia assoleiat. Joiós. Les urnes parlen clarament i fan fóra a qui no l'escolten.

A casa. En la foscor de la nit. Poc abans de caure dormit, recordo: “Res tornarà a ser igual”.