dimarts, de març 28, 2006

Thanatos a Occident (i II)

Fa uns dies comentava que la primera bomba que hem de desactivar per lluitar d'arrel contra qualsevol forma de terrorisme, és canviar la concepció que tenim de la mort per tal de desmitificar-la. És gairebé una utopia però el fet de reconèixer-ho ja és un primer pas.

L'altre greu problema endèmic que patim des de sempre és la creença que les idees es poden imposar matant. Ni la més brillant i verdadera idea es pot imposar, si això suposa l'eliminació de l'altre. Un cas actual el tenim en la invasió nordamericana a Iraq: proclamen que ho fan per instaurar la democràcia al disortat pais. Contradicció de termes. Matar per un ideal és la forma més efectiva i immediata de crear voluntats contra el que es vol imposar. Es pot entendre com una llei de l'acció-reacció newtoniana aplicat a les consciències: en la mesura que m'has fet mal, jo te'n faré. Els americans, sense suposadament donar-se'n compte, están creant terroristes a tort i a dret: un pare de família que veu com els seus fills han desaparegut en un bombardeig, què més pot fer que venjar la seva mort?

El mateix es pot aplicar per l'infinitat de casos presents i passats, començant per ETA, que atempta contra la vida per la independència d'Euskal Herria. O els stalinistes per imposar el comunisme. O els franquistes per imposar l'unitat d'España, etc.

El respecte a la vida hauria d'arribar fins a tal punt de ser capaços de sacrificar-nos per ella. Si la manera més efectiva de crear voluntats en contra d'una idea és matar per ella, en contraposició, la més efectiva de sumar-ne es sacrificar la propia vida per ella. Una demostració insòlita és el cristianisme, fundat pel sacrifici en la creu de Jesús. D'altres exemples menys espectaculars i terrenals el tenim per exemple en el cas de Sophie Scholl i els seus amics de la Rosa Blanca, que donen la seva vida per la llibertat.

Animem als nostres lectors a pensar d'altres casos històrics rellevants i enriquir així els nostres escrits.


7 comentaris:

Anònim ha dit...

EL problema es que el mismo sacrificio de la propia vida por una idea extrae su valor de la concepción de la muerte que tenemos. Por ello todo sacrificio es en occidente tan aleccionador y mitificable, sea para la idea que sea. El caso de Sophie Scholl podría compararse con el de Horst Wessel, el sacrificio usado para fines contrapuestos.

En una sociedad donde la muerte tiene una carga mucho más liviana y no se tiende tanto al individualismo, que revaloriza cada vida, como puede ser la japonesa tradicional los sacrificios eran moneda corriente y si aún mantenían un lugar especial en la sociedad, era mucho más bajo que el que aquí tienen.

Es decir, cambiar la concepción de la muerte que tenemos implicaría un gran cambio de base. Este cambio también alteraría el valor ejemplificador que tiene el sacrificio de la vida, ya que la muerte se ha convertido en algo más trivial.

Draco.

Unknown ha dit...

Draco, gràcies per l'interessant comentari.

Et contesto després amb més tranquilitat.

Anònim ha dit...

Crec que la mentalitat occidental no està preparada per relativitzar la mort. A Orient, la concepció de la mort és diferent i es mira amb diferents ulls (més varietat de religions i cultes), tot i que els sacrificis japonesos tampoc tenien gaire sentit, ja que el motiu només era el de l'honor, emmarcat en una societat anclada en determinades tradicions històriques de temps feudals.

A Occident l'educació rebuda, els segles de tradició cristiana i la poderosa influència del Vaticà, fan que la mort (tot i vendre's com el pas cap a una altra vida, un més enllà) es contempli amb por. Por, per altra banda, lògica i humana; no crec que ningú tingui ganes de morir.

Tot depèn, ja no només del teu país de procedència o de la teva cultura, sinó de com vulguis enfocar el fet de morir. Cadascú creu en un altre món, en un paradís, en la reencarnació, etc.; no deixa de ser una demostració més de la por a morir i la necessitat de saber que alguna cosa més ens espera.

Tampoc crec que donar la vida per una causa hagi perdut valor ni exemplificador ni digne d'admiració (la història europera està plena de màrtirs), però també hi ha maneres de donar la vida per una causa justa sense haver de sacrificar-se literalment.

I per acabar voldria afegir que en cap cas, la defensa d'unes idees (correctes o equivocades) pot suposar o justificar l'ús de les armes, un ideal massa romàntic que a dia d'avui no té cabuda. La força de la paraula, del discurs, dels actes, de les ensenyances i l'educació haurien de ser suficients per guanyar batalles... però, per desgràcia, les armes fan més soroll que les paraules.

Dimitri.

Anònim ha dit...

Caeré en el tópico, pero creo que podríamos añadir a Gandhi y la resistencia no violenta.

Unknown ha dit...

Crec que cal aprofundir en un punt que no he explicat gaire bé: no dic que es trivialitzi o banalitzi la mort, el que dic és que cal reubicar-la conceptualment per així trobar-ne la seva, diguem-ne, “justa mesura”. Us planetjo una analogia numèrica per aclarir la idea:

Suposem que la “justa mesura” del concepte de la mort és 5 sobre 10. A Occident posem que és 8 (sobrestimació o sobrevaloració) i per qualsevol organització terrorista actual és 2 (subestimació, trivialització). El que proposo és que hem de reubicar el concepte i l'experiència de la mort per passar de 8 a 5. Aquest 3 de diferència és el plus que ens fa mentalment molt vulnerables als atacs terroristes. D'altre banda, els altres 3 que li falten a les organitzacions terroristes, provenen de la concepció errònia de que és lícit matar per defensar un ideal.

Seguint amb l'exemple numèric, tal com diu Draco, a menys valoració de la mort, menys valoració del sacrifici. Tanmateix, no és menys cert que valorar justament la mort, és valorar justament el sacrifici.

El quid de la qüestió és determinar quina és aquesta “justa mesura”. Podem mirar d'acotar-la analitzant els següents punts:

1) La por a la mort. Hi intervenen diferents factors:
1.1.) Tal com diu Dimitri, la principal font que tenim és el catolicisme apostòlic i romà. El que ens diu aquesta tradició és confús i desconcertant. Només cal recordar que, fa uns mesos, la Comisió Teològica Internacional va abolir l'anomenat “limbe” (o “limbo”, en castellà) per així enviar els nens sense batejar al cel (http://www.elpais.es/articulo/elpporsoc/20051129elpepusoc_3/Tes). Enfront aquesta absurditat, ens quedem sense respostes del Vaticà per saber què hi ha després de la mort, amb el que la nostra incertesa (i por) augmenta.
1.2.) La ciència, com a mínim, és més coherent: no en sap res. Del dolor i sofriment prèvi, la Medicina en sap molt, doncs és gairebé la seva raó de ser. Però de la mort en si hi ha un gran vel. No és estrany ja que mai ningú a tornat del més enllà per explicar-nos el que n'ha vist. Però el rellevant és que com que no pot dir-ne res, deixa la porta oberta a qualsevol alternativa. A pesar de tot, tampoc ens ajuda gaire a rebaixar la por i la incertesa.
1.3.) El fort materialisme en el que vivim, que per altra part, fa que funcioni tota la maquinària de l'economia. Aquest cercle viciós ens allunya de visions més espiriuals de la mort i ens la fa veure com el no-res, el buit, ja que sense matèria res pot existir. La por que genera aquesta visió és més intensa que la que ens produeix la religió i la ciència, i crec que com a mínim és un dels 3 punts d'aquest plus que tenim sobre la “justa mesura”.

2) Què en diuen d'altres sistemes de pensament? El Budisme Tibetà, p.ex., té un llibre anomenat Bardo Todol o Llibre Tibetà dels Morts. Deixant de banda que el contigut del llibre està molt allunyat de les nostres coordenades, el que és rellevant és que el llibre ensenya al moribund a morir, i li explica què trobarà més enllà i com reaccionar. El canvi conceptual és gran: s'accepta la mort com quelcom natural i fins hi tot s'ajuda activament en el seu adveniment.

3) Personalment crec que la “justa mesura” també consisteix en fixar-se en la natura i trobar correspondències que ens responguin a les nostres preguntes: tot té un naixement, un desenvolupament i una mort: estels, galàxies, humans, nacions, animals, vegetals, etc. En el cas dels estels, p.ex., al “morir-ne” un, la matèria es converteix parcialment en energia en una explosió colosal (les supernoves) que després es reaprofita per crear d'altres estels. Per què no pensar que el mateix (o semblant) pot passar amb els humans, en un ordre encara desconegut?

Totes aquestes idees desordenades només intenten ser un principi d'acostament a la “justa mesura”. De totes mesures, com diu un proverbi xinès, “un gran camí es comença per un petit pas”.

Gràcies a tots per aquest interessant debat.

Jordi ha dit...

M’he animat a participar en aquest interessant debat. Voldria donar la meva opinió sobre el valor de la vida:

Voldria comentar, que el valor que li donem a la vida a Occident no és igual per a totes les vides, i en conseqüència per a totes les morts. M’explico, a Occident considerem que les “nostres” vides valen més que les dels altres, tot i que no és una cosa que reconeguem normalment sense embuts, és més en aquest aspecte acostumem a ser bastant hipòcrites. Però, és evident que no li donem la mateixa importància a un mort “dels nostres” en un atemptat terrorista, que a la d’un immigrant que intenta arribar a Europa en pastera en busca d’una vida millor.
I si parlem dels Media, llavors ja no queda cap dubte, el tractament informatiu per un accident d’avió sense víctimes al Canadà té més seguiment i més “minuts” que un accident que impliqui la mort de tot el passatge d’un avió a l’Àfrica. Personalment penso que això ve donat en que ens sentim més propers al primer cas que al segon pel simple fet de que pensem que ens podria haver passat a nosaltres o algú del nostre entorn, i això ens genera por, por a morir, i no ens enganyem la por ven molt.

Unknown ha dit...

Certament, sobrestimem la nostra i subestimem la resta. També és veritat que és recíproc: a Vietnam segurament no els hi va afectar gaire l'11M. Tanmateix, és cert que la hipocresia que vivim en el tema de la immigració (només cal veure els últims episòdis de Mauritània) és insultant.

Crec interessant també fer notar la dependència amb la distribució en el temps: tal com deia en un post anterior, es perceb amb molta més intensitat la desaparaició de 192 persones en uns minuts que més de 3.000 en tot un any a les carreteres.