divendres, de març 24, 2006

Thanatos a Occident

Si a la nostra cultura hi ha un tabú, aquest és la mort. És un tema que mirem d'esquivar a les convereses per pura supersitició (sembla ser que parlar d'una cosa l'atrau, qui sap com). Si bé és normal i fins hi tot sà aquest respecte per tal d'assegurar la propia supervivencia, no és menys cert que a Occident s'ha arribat a mitificar d'una manera desproporcionada. Les causes son variades: el cientifisme galopant que vivim, que ens fa concloure que al morir tot s'acaba i esdevindrem el no-res, la confusa i caòtica doctrina sobre el més enllà de la nostra religió oficial, la fortíssima mentalitat materialista que necessitem tenir per fer funcionar les nostres economies, etc. Tots aquests elements fan que la por a la mort la tinguem molt ben arrelada i que es converteixi en el taló d'Aquil·les de les nostres consciències.

Hi ha una màxima en estrategia militar que afirma que a l'enemic se l'hi ha d'atacar al seu centre de gravetat. Una lliçó que ja fa temps tenen ben apresa grups terroristes com Al-Qaeda o ETA. La finalitat d'un grup terrorista és, obviament, provocar el terror entre l'enemic. La raó es senzilla: son molt pocs contra desenes de millons. El seu reduït nombre fa impossible establir una guerra real, i per tant l'única sol·lució és atacar el centre de gravetat amb la màxima furia possible. És a dir, matar indiscriminadament.

La lluita contra el terrorisme és en realitat una lluita contra nosaltres mateixos. Més aviat per nosaltres mateixos, per la nostra superació. Cal que aprenem a viure i a morir. Ens cal desmitificar-ho. Cal pensar-hi com els dos pols d'una mateixa cosa. No estem sols: tot es comporta de la mateixa manera: les nacions neixen, maduren i es moren. Els estels neixen, creixen i es moren. Per després tornar a renèixer sota altres formes de materia i energia. Només cal que contemplem la natura.