dimecres, de juliol 26, 2006

L'odissea del creacionisme

Volia escriure un post carregant-me a Juan Manuel de Prada, un articulista que alguns mitjans presenten com a "creacionista". Tanmateix, el següent paràgraf de l'escriptor m'ha fet recapacitar:
Sostener que una criatura se convierte repentinamente en creador mediante un puro proceso de agregaciones y síntesis químicas se me antoja reduccionista. Lo cierto es que la inteligencia humana no existía; y que comenzó a existir. No sabemos en qué momento o en qué infinidad de años. Algo misterioso sucedió, y tiene toda la apariencia de una acción que trasciende los límites del tiempo, quizá también los límites de nuestra comprensión. Explicarlo como un mero continuo no me parece, sinceramente, una hipótesis satisfactoria

On està el suposat creacionisme? No veig enlloc que es defensi la creació instantània de l'home pel Déu judeocristià. Al contrari, penso que mostra el rebuig a considerar l'origen de l'home com una estricta qüestió biològica. No nega l'evolució sinó que no la veu capaç d'explicar la totalitat de la qüestió. I això no és creacionisme.

Si bé en aquest blog no hem parat de denunciar les falses argumentacions de creacionistes autèntics, també cal anar amb compte amb aquesta actitud per no caure en un fals cientifisme: no tot s'explica per reaccions químiques. No tot són lleis físiques. La ciència està dissenyada per analitzar la realitat d'una manera molt específica. Tot allò que no es reductible a un experiment material senzillament queda fóra de l'abast científic.

La limitació de la ciència és un tema que els més brillants científics han abordat de manera honesta: Heisenberg, Schrödinger, Einstein, etc. Les seves opinions sobre allò del que no pot parlar la ciència les podeu trobar compilades en el revelador (i mal anomenat) llibre Cuestiones Cuánticas de l'editorial Kairós.

Els mateixos que acusen a Prada de creacionista, no sé quina opinió tindrán de la fascinant 2001: Una Odisea Espacial de Kubrick. En el film, hi ha una barreja d'ambdos concepcions de l'origen de l'home: en primer lloc, es dona peu a l'evolució tal i com l'entén la biologia moderna. Per altra part es teoritza que, en certs moments de l'evolució, hi hagi hagut una influència externa, simbolitzada pel monolit. En dos moments molt concrets de la història, es presenten dos salts evolutius substancials: el sími que aprèn a utilitzar instruments i l'home espacial al que se li presenten els secrets de l'espai i el temps (veure video que adjuntem al final del post), que desemboca en el naixement d'un nou home (el famós fetus "espacial"). El quid de la qüestió radica en saber què simbolitza el monolit. Una qüestió que probablement queda fora de la ciència i de l'enteniment humà.