dijous, de juliol 13, 2006

Algú té kriptonita?

Torna l'home de ferro. Amb ell, tornen a la moda els calçotets vermells, les malles blaves i l'insuportable Clark Kent. Hi deu haver un il·luminat a Hollywood que va tenir la genial idea d'adaptar còmics (anglosaxons) a la gran pantalla. El negòci és rodó: les arques de les productores ben plenes i els cervells dels espectadors ben buits. Tampoc demano que es facin pel·lícules sobre la música de les esferes en l'obra de Johannes Kepler. Només demano més films de la calitat i originalitat de la primera part de The Matrix.

Es curiós que quan els EUA ha començat la creuada mundial per lluitar contra el Mal, en majúscules, imposant el Bé a cop de bomba, resulta que es tornen a rescatar els còmics que propaguen idees similars: uns personatges vestits de manera ridícula que es dediquen a repartir el Bé a tort i a dret, amb l'única arma de la seva força bruta i un discurs nul o falaç.

L'origen clàssic del superheroi el trobem probablement a l'epopeya sumèria de Gilgamesh, escrita fa uns 5.000 anys al que avui es coneix com l'Iraq (ironies de la vida). Un altre exemple és l'Odisea d'Homer, escrita uns 1.500 anys després, en la que se'ns expliquen les aventures d'Ulisses per tornar a Ítaca i reunir-se amb Penèlope. Per no parlar dels mítics relats sobre Hèrcules i els seus dotze treballs o Jasón i els Argonautes. Si bé aquests superherois fan servir la força bruta, utilitzen sovint una refinada astúcia (recordem la fugida d'Ulisses del cíclop Polifem). No només això, sinó que els relats s'emmarquen en un context mitològic d'un simbolisme profund.

Alguns milers d'anys més tard, la primera superpotència del món ens bombardeja amb els seus herois d'estar per casa i la seva moralina pueril. Tot hi així, reconec que acabaré anant al cinema (o al DVD o a l'emule) i m'ho pasaré pipa veient a Superman salvant a la noia. Som així de coherents.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla que la crítica és massa generalista. Tot i no negar l'existència de superherois ridículs, absurds, sense contingut i basats únicament en l'ús de la força... existeixen altres força més treballats i amb històries dignes d'un best seller; un exemple recent: V for Vendetta.

Dimitri.

Ramón Martí ha dit...

De V de Vendetta només puc parlar del que he vist: la peli. Reconec que el guió està més treballat, però la sol·lució final és la de sempre. En aquest cas, volar el parlament britànic. Casi ná.

Anònim ha dit...

I aquesta és la solució final de sempre? si et refereixes a l'ús de la força... en aquest cas, i més si has vist la peli, saps que és l'últim recurs que li queda per despertar la població de l'abús de poder del govern. No defenso l'ús de la violència, però tampoc oblidem que és ficció i que no preten donar lliçons de política o bon govern.

Segueixo pensant que la teva crítica és estereotipada i generalitzada.

Dimitri.

Ramón Martí ha dit...

A mi em sembla que V de Vendetta vol donar lliçons de política i, a sobre, absolutament equivocades: volar el parlament británic, per molt feixistes que siguin en la ficció, no és la sol·lució.

A part d'això, d'estereotips i generalitzacions n'están ben farcits els còmics de superherois. Només cal veure el concepte maniqueista que tenen del Bé i del Mal.

Anònim ha dit...

Interesting site. Useful information. Bookmarked.
»

Anònim ha dit...

I find some information here.