I aquí no ha passat res

Un dels conceptes més nefasts que ha parit la política nordamericana és la guerra preventiva. Amb els anys, en concret quatre des de l'invasió de l'Iraq, s'ha descobert la fal·làcia amb la que ens van intentar enganyar. Tots els ciutadans de l'estat espanyol que en aquell temps varem llegir correctament la jugada, manifestant-nos aquell 15 de febrer de 2003, ens podem sentir orgullosos de la nostra feina doncs teníem tota la raó del món. Tot just ahir ho va reconèixer el mateix expresident Aznar, a Pozuelo de Alarcón:

Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva y no las había, yo lo sé ahora

I encara més:

tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes

M'indigna profundament que tot el mal s'ha fet a l'Iraq, totes les morts de civils innocents per què no dir-ho, es podria haver evitat. La pedra angular, l'argument central en que es fonamentava la invasió ha caigut pel seu propi pes. I després de 4 anys, quan els ànims que aleshores estaven encesos ja s'han refredat, bé el senyor del bigoti i ens dona la raó. I aquí no ha passat res.

De fet, tota la trista i rocambolesca història de la guerra preventiva a l'Iraq té unes semblances esclaridores amb la teoria conspirativa de l'11-M:

- Ambdós doctrines es basen en hipòtesis no demostrades empíricament: no hi ha cap prova, ni una, que demostri la participació directa d'ETA en l'11-M. Tampoc hi havia cap prova de que Saddam tingués en aquell moment armes de destrucció massiva (Hans Blix).

- Ambdós doctrines busquen amagar a l'opinió pública les verdaderes intencions: en el cas de l'11-M, es busca crear una cortina de fum per amagar les responsabilitats de l'exgovern d'Aznar en la previsió de l'atemptat. També es pretén ocultar l'evidència de que el recolçament a l'invasió d'Iraq va ser la causa principal de l'atemptat. En el cas de la guerra d'Iraq, l'intenció real de Bush era possiblement moure fitxa en la complicada geopolítica de la zona.

- Ambdós doctrines es sustenten principalment gràcies als mèdia que en fan proselitisme. Una legió de periodistes afins al poder es dedica a fer jocs malabars argumentals per recolzar l'impossible. Només cal revisar l'hemeroteca de El Mundo i Libertad Digital del 2003 i d'ara per quedar-ne'n convençuts.

Donades aquestes semblances, sembla fàcil pensar com s'acabarà tot l'autèntic merder en que s'ha convertit l'11-M. Un dia qualsevol, d'un any qualsevol, quan tothom ja ni s'en recordi, en Rajoy, Zaplana o Acebes diran que es van equivocar i que no van ser prou llestos per veure que ETA no en tenia res a veure.

I aquí no haurà passat res.