Una oportunitat perduda

Fa poc vaig assistir a l'exposició M.C. Escher. El arte de lo imposible acollida pel Centro Arte Canal de Madrid, un antic depòsit d'aigua madrileny prop de la Plaza Castellana (Torres KIO). Teniu temps de contemplar el muntatge fins el proper 4 de març.

Si aconseguiu entrar al recinte, després d'haver passat per uns desproporcionats controls de seguretat, tindreu el primer contacte amb l'ambient de l'exposició: la foscor. No entenc molt bé a què correspón aquesta falta de llum doncs les obres d'Escher son qualsevol cosa menys obscures o críptiques. Després d'aquesta primera impressió, intenteu controlar l'impuls d'adquirir les audioguies doncs no serveixen per a res ja que gairebé es limiten a reproduir el que es pot llegir als panells d'informació repartits per la mostra.

Entrant doncs al recinte, podeu sentir una inexplicable música barroca que us acompanyarà insistentment per tota l'exhibició. Per a què música barroca, i a sobre, de clavicèmbal? L'única remota raó podria ser per l'existència de l'aclamat llibre Gödel, Escher, Bach. Personalment jo hagués posat una música més “galàctica” de l'estil Vangelis o Tomita.

S'ha de dir però que la mostra està molt ben organitzada i que s'entenen perfectament els períodes pels que va passar l'artista. Hi ha un conjunt de 135 xilografies, litografies i gravats que corresponen a les obres més conegudes i famoses de l'autor. També és un encert el documental que es projecta a la sala de vídeo, on podem veure filmacions de l'autor explicant la seva pròpia obra i com treballava. La veritat és que va ser molt interessant veure les proporcions reals de les obres més famoses (impressionant Metamorphosis) i les curioses tècniques que utilitzava.
El que trobo una pena és que s'hagin gastat els diners en fer dues instal·lacions sense cap gràcia: una mena de simulació de l'Alhambra molt poc suggerent, i una sala amb escultures basades en il·lustracions de l'autor sense cap gràcia. Em va donar la impressió que els autors de l'exposició no entenien ben bé l'obra que volien mostrar. Sota la meva opinió, hi ha cents d'instalacions que podrien ser molt més interessants i educatives. P.ex., es podria haver muntat un ordenador connectat a una pantalla on petits i grans poguessin crear els seus propis “puzzles” d'Escher. La tecnologia per fer-ho ja fa temps que existeix. És també imperdonable que no es faci menció sobre l'ús que s'ha fet dels gravats en la tasca de divulgació científica (el cas de Roger Pernrose, p.ex.).

Al sortir de l'exhibició, hi ha una agradable sorpresa: un conjunt de fotografies gegants sobre Escher i la seva família intercalades amb alguns dels seus aforismes.

Ja al final, podem entrar a la botiga on es poden trobar productes que competeixen entre sí per la seva absurditat: gomes de borrar, llapissos i imants de cuina amb gravats de l'autor. Molt pocs llibres interessants i cap objecte realment original.

En definitiva, una oportunitat perduda per fer una veritable exposició educativa i divulgativa de la vida i obra de Maurits Cornelis Escher.