dissabte, de gener 12, 2008

El teixidor implacable

Tots els homes, des de les ànimes més elevades fins els dictadors més sagnants, han estat nadons angelicals, somrients, innocents. Què els hi donem per a que es converteixin en el que són? En què ens equivoquem? Avui he vist a l'autobús una dona perduda. Es veia en la mirada, en la roba que portava. La boca sense dents. Els cabells sense ordre. La mateixa roba d'ahir. La d'abans d'ahir. I la de més enllà. La mirava furtivament i pensava: "ella també ha estat un nadó com el meu estimat fill. Un nadó feliç en el seu petit món". I pensar en això m'entristeix molt. Molt. I més quan l'imaginació comença a volar i l'ull intern veu la quantitat indescriptible de gent que hi ha en aquest precís instant patint de debó. I no patint les nimietats a les que estem acostumats en el nostre món, la nostra particular bombolla. Em refereixo a la gent que pateix vertaderes calamitats. Tots aquest homes i dones sofrint l'inefable han estat nadons com el meu fill. Àngels vinguts del cel. Criatures pures i santes. I encara em posa més trist veure que els seus botxins, assassins, torturadors, també van ser nadons. Purs i sants. La ment buida dels nadons, aquella ment lliure de qualsevol prejudici, al venir aquest món es va anar teixint a poc a poc. La va anar filant un teixidor invisible però implacable. Ell n'és el culpable. Ell i ningú més. I el seu nom es diu Ignorància.

1 comentari:

Chris McManaman ha dit...

http://gembaoilsands.blogspot.com/