El teixidor implacable

Tots els homes, des de les ànimes més elevades fins els dictadors més sagnants, han estat nadons angelicals, somrients, innocents. Què els hi donem per a que es converteixin en el que són? En què ens equivoquem? Avui he vist a l'autobús una dona perduda. Es veia en la mirada, en la roba que portava. La boca sense dents. Els cabells sense ordre. La mateixa roba d'ahir. La d'abans d'ahir. I la de més enllà. La mirava furtivament i pensava: "ella també ha estat un nadó com el meu estimat fill. Un nadó feliç en el seu petit món". I pensar en això m'entristeix molt. Molt. I més quan l'imaginació comença a volar i l'ull intern veu la quantitat indescriptible de gent que hi ha en aquest precís instant patint de debó. I no patint les nimietats a les que estem acostumats en el nostre món, la nostra particular bombolla. Em refereixo a la gent que pateix vertaderes calamitats. Tots aquest homes i dones sofrint l'inefable han estat nadons com el meu fill. Àngels vinguts del cel. Criatures pures i santes. I encara em posa més trist veure que els seus botxins, assassins, torturadors, també van ser nadons. Purs i sants. La ment buida dels nadons, aquella ment lliure de qualsevol prejudici, al venir aquest món es va anar teixint a poc a poc. La va anar filant un teixidor invisible però implacable. Ell n'és el culpable. Ell i ningú més. I el seu nom es diu Ignorància.