Lluís Llach farà demà al seu poble natal, Verges, el seu darrer concert. La seva música, ha format part de la banda sonora de la vida de dues generacions del nostre país petit.
Primer van ser les seves cançons reivindicatives, eren temps de revoltes i de campanades a morts. I cançons com l'estaca, van deixar de ser de Lluís Llach per ser de tothom.
Jo, que l'abril 74, encara no havia nascut, recordo les seves cançons amb emoció, doncs, quan he sentit l'enyor per algú que no hi és, quan m'he sentit en un núvol blanc per un amor particular, o quan he sortit al carrer contra les guerres dels neofatxes globals tot pensant que començava el camí cap a Ítaca, he trobat en les seves cançons l’expressió del que sentia.
Quan va dir que plegava, vaig pensar, que estava en el seu dret, que 40 anys damunt dels escenaris eren molts. Però la setmana passada, veient que s'acostava el moment em va sortir de dins l’egoisme i sense saber com em vaig trobar signant perquè fes un concert al camp nou. Després amb més calma, he vist que cal que s'acomiadi com vol i on vol, faltaria més.
Lluís , un poc de sort, i que la vida et doni un camí ben llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada