Les tres "E" de la Brunete Mediàtica

El diari Abc, i la Cope insinuen que ETA podria atemptar a Catalunya si Esquerra diu finalment NO al nou Estatut.
En la vinyeta de Martín Morales de la versió digital del diari Abc, es veu a Carod dient als periodistes que "després ens lamentarem de que tornin els atemptats a Catalunya".
Per altra banda, avui al matí Jiménez Losantos ha dit que si Esquerra deixés el govern de la Generalitat, ETA podria trencar la treva a Catalunya.
La Brunete Mediàtica, una vegada més, vincula les 3 "E": Esquerra, ETA i Estatut, que tan bon resultat li donen tant a nivell d'audiències com de crispació.

Referèndum-frau

Volem denunciar el frau en que s'ha convertit el referèndum electrònic del PP. Des d'una de les pàgines web del seu site, s'anima a recolzar afirmativament la següent pregunta: ¿considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?

Per demostrar que és un frau, provem votar a favor amb un nom inventat, per exemple “Elena Nito del Bosque”. El formulàri d'adhesió, a part del nom, ens demana un DNI; el podem generar amb un dels molts programes que corren per internet: per exemple, el nombre 11222333 té asociada la lletra N. Doncs bé, posem la informació, premem sobre el botó “FIRMAR” i, abracadabra, ens surt el missatge de “Su firma ha sido registrada. Gracias”.

Per si us voleu adherir, no al referèndum, sino a la demostració de que és un frau, aqui teniu uns quants noms més i com crear un DNI fictíci.

Tertúlies de la Cope

El dijous a la nit a la tertúlia política de “La linterna" es va poder sentir:

Sobre Rubianes: “[...]es un charnego agradecido, lleva toda su vida en Barcelona y no es capaz de hablar catalán, ese tipo tiene que pagar un tributo de vez en cuando para que se le deje estar allí a cuerpo de rey” César Vidal mes tard diu “[...]me sorprende la fijación anal de este hombre[...]”

Sobre el CAC “[...]recuerda a la Alemania de los años 30[...]por ejemplo la persecución de los judíos[...]estaba más que resuelta porqué los judíos no forman parte de la nación, son un cuerpo extraño del que habrá que librarse de una manera o de otra: no compre usted en comercios donde hay judíos, no permita que los judíos lleguen a convertirse en jueces, expulse a los judíos del mundo del espectáculo etc. Etc., se parece mucho, recuerda a una serie de medidas que ha tomado el Gobierno de Catalunya”

César Vidal va comparar polítics catalans amb Hitler: “[...]el fenómeno del charnego agradecido como por ejemplo podría ser Montilla, Carod Rovira, Manuela de Madre etc..Hitler no era alemán, era un austriaco, y en cima es el austriaco que en un momento determinado dice a los alemanes quienes son alemanes y quienes no[...]esto es un fenómeno histórico” llavors compara el catalá de Rubianes amb l’alemany de Hitler.

Per després dir:” [...]Hitler decide cual es la verdadera nación alemana, la expansión que debe tener Alemania[...]por cierto en algunos casos ocurren situaciones curiosas” llavors sense donar per acabat el tema del nazisme, passen a destacar que Carod Rovira ha parlat en castellà a Puigcercós, per tot seguit dir “[...]solo hablan en catalán para dirigirse a los castellanohablantes[...]el castellano es su lengua materna, la que le sale del alma....quieren obligar a todo el mundo a hablar la lengua que ellos no hablan en la intimidad”

El divendres al programa de la Tarda es va dir:

“[...]La Ertzainza es la única policía política de Europa[...]”

La música senzilla

Ara que sembla que ens podem morir tranquils una vegada aprovat l'Estatut, cal relaxar les nostres ments. Pels que no tenim la sort de poder fer-ho en un balneàri disposem, per exemple, de l'opció d'escoltar música. Enfront a les complexitats de la política actual, sembla pertinent escollir a Mozart, el compisitor de la música senzilla. Dic senzilla doncs qui més qui menys coneix com a mínim alguna de les seves composicions, ni que sigui per un justet acudit sobre un malhaurat CD que acaba dins d'una capsa de galetes. Qui es sent capaç, melòmens apart, de taral.lejar una simple melòdia de J. S. Bach o J. Brahms?

Wolfgang Amadeus Mozart és doncs, sense exagerar, la sublimació de l'aforisme que iguala el que és senzill amb el bell. Potser per això se'l recorda encara ara com un dels grans compistors de l'història de la música, encara que hagin passat exactament 250 anys del seu naixement. Avui doncs es celebra aquesta efemèride que des del nostre humil bloc volem fer notar i en el que us animem a participar en els actes que es celebraran el 2006, declarat Any Mozart.

Avui mateix fan un concert a les 21h al Palau de la Música titulat 'Luci care, luci belle...' en el que s'interpretaran varies obres del compositor a càrrec dels Solistes del Mozarteum de Salzburg, ciutat natal de Mozart.

El març d'enguany s'interpretarà al Liceu l'òpera Idomeneo, i durant els dies 12 i 13 d'abril, el Cor de Cambra de Praga interpretarà juntament amb Orquestra Música Bohèmica la famosa Misa de Rèquiem a l'Auditòri.

Per acabar, us volem recomanar una sèrie d'audicions per si les voleu disfrutar a casa tranquilament:

- Sonata per a piano Fantasia en re menor, KV 397.
- Concert per a piano i orquestra nº 21 en do major, KV 467.
- L'angelical peça coral “Ave verum corpus”, KV 618.
- Misa de Rèquiem, KV 626.
- L'òpera “La flauta màgica”, KV 620.

[KV es refereix al Catàleg Köchel]

Una manera fàcil d'obtenir aquesta música és obviament utilitzant un dels molts programes P2P disponibles a internet, com l'eMule, o comprant-les a preus força competitius a la casa Naxos.

Que ho disfuteu!

Actualització 28/01/06, 21:39. Miraré de posar-vos els vincles eMule amb les interpretacions que trobi més interessants. Començarem per l'Ave verum corpus.

Instruccions: obriu l'eMule i premeu directament el vincle anterior.

Actualització 01/02/06, 20:49. Fantàstica interpretació de La Flauta Màgica a càrrec del la Filarmònica de Berlin sota la direcció de Herbert Von Karajan.

Army Troglodytes in Spain

No és el títol de cap article D'Iu Forn, es tracta de l'editorial que publica avui el diari americà The New York Times en el que deixa retratats a l’exèrcit espanyol i al Partit Popular.

El diari opina que “al Partit Popular li ha costat molt superar la seva derrota electoral” i que “mai ha acceptat la legitimitat democràtica d’aquelles eleccions” i li demana que faci “un pas endavant” pel bé de la democràcia.

El diari considera “adequada” la decisió de Zapatero de destituir i arrestar al General Mena, però troba “lamentable” que el partit popular “sembli més interessat en inventar excuses pels oficials que en defensar la democràcia”.

Podeu llegir l’article sencer en aquest enllaç: Editorial del NYTIMES

Gol d'Arturinho!

Tenim un nou crack entre nosaltres:

Triar

El passat dissabte, Zapatero va tancar un pacte amb Artur Mas sobre el nou Estatut de Catalunya. Avui s’ha escenificat amb la fotografia de rigor amb el President del govern i els líders de Convergència i d’Unió com a protagonistes.

Zapatero ha triat Convergència, podria haver triat a Carod i Saura i tancar el pacte amb els seus socis de govern a Catalunya, i amb qui ha aprovat les lleis més importants del que portem de legislatura.
Però, potser li serà més fàcil explicar a la resta d’Espanya un pacte amb els convergents que no pas si hagués pactat amb els republicans;o potser fa menys por un Estatut que no desagrada a Ibarra i a qui s’acosten tímidament Vendrell i Piqué, que no pas un amb el suport del tripartit en ple; o potser el president s’està plantejant un canvi d’aliances. Chi lo sa?

El cas, és que això de triar m’ha recordat quan després de les eleccions a Catalunya el 2003, van començar a sortir manifestos i plataformes demanant un govern d’esquerres, recordant a ERC que CiU era la dreta, i que pagaria car tornar a donar-los suport. M’agradaria pensar que tots aquells intel·lectuals, manifestants i membres de plataformes més o menys improvisades, avui no els hem sentit perquè s’estan preparant per recordar a Zapatero on queda la dreta, de no ser així, sospitaré que aquells moviments, lluny d’ésser espontanis, només volien arribar al govern.

Ibrahim Rugova, l’home del mocador al coll

Rugova, va néixer el 2 de desembre de 1944 a Istok (nord-oest de Kosovo), el seu pare i el seu avi van ser executats pels partisans de Tito el 1945. Aquest drama del seu passat familiar, no el va utilitzar mai per fer-se valer com a líder d’un poble oprimit pels serbis, i fins i tot en alguna ocasió, quan era preguntat, explicava una història més suau i menys donada a la revenja.

Rugova es va llicenciar en literatura albanesa, i després va viatjar a París on es va doctorar, per tornar després a Kosovo on va fer de professor a la universitat bilingüe de Pristina. Eren anys on Kosovo va gaudir de certa autonomia dins la Iugoslàvia de Tito.

El 1986, va apuntar-se a la Lliga Comunista de Kosovo (SKK), la branca local de la Lliga de Comunistes de Iugoslàvia (SKJ), va durar poc, doncs Milosevic el va expulsar el 1989, el mateix any que va abolir l’autonomia kosovar. Durant aquella època la població sèrbia representava el 13% de la població de Kosovo, però gaudia de privilegis, i la majoria albano- kosovar en veure retallada la seva autonomia va sortir, al carrer. El conflicte es va saldar amb 30 morts. Rugova va ser llavors un dels fundadors de la Lliga Democràtica de Kosovo, partit que demanava que es restituís l’autonomia i defensava els drets civils dels albano-kosovars. Rugova defensava que la lluita per aquests drets havia de ser pacífica, i de resistència civil, i va començar a ser anomenat el Gandhi dels Balcans.

El 1992, quan la Guerra dels Balcans avergonyia Europa, Rugova va ser escollit “president” de la “república” de Kosovo, en uns comicis que la comunitat internacional mai va reconèixer.

Durant els anys 90, va “presidir” un Kosovo paral·lel, doncs donat que tots els llocs de treball públics eren reservats per als serbis, va crear sistema a l’ombra, que incloïen escoles i administració, sempre però,
sota la cultura pacifista.

El 1998, l’UCK li va prendre protagonisme, es tractava d'un grup militar que defensava la lluita armada per aconseguir la independència de Kosovo. Rugova va seguir parlant de pau, i fins i tot va ser menyspreat quan en plena Guerra de Kosovo, quan l’OTAN bombardejava Belgrad, ell donava la mà a Milosevic intentant restablir el diàleg.

El març del 2002 va ser escollit president de Kosovo, aquesta vegada en uns comicis reconeguts per la comunitat internacional, doncs des de la fi de la guerra, la província serbia esta administrada per la ONU.

Ahir dissabte, l’home del mocador al coll, el Gandhi dels Balcans, va morir víctima d’una llarga malaltia, en plena negociació sobre el futur de Kosovo, esperem que sigui un exemple per a d’altres polítics del món.

Carta a Julián Lanzarote

Avui a El Periòdico de Catalunya, Josep Maria Loperena escriu una carta a l'alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote, que copiem a continuació:

JOSEP MARIA LOPERENA, JURISTA

Me permito dirigirle esta carta ante su actitud beligerante --más propia de tiempos despóticos que los de un Estado de derecho-- de retener en su ciudad los documentos y correspondencia privada que los servicios de la policía política de Franco expoliaron a punta de pistola a las instituciones republicanas y a las familias de los vencidos. Lo hago porque la Constitución me lo permite --la misma Constitución por la que es usted alcalde electo-- y por estar directamente afectado por aquel latrocinio, el cual, con su intolerancia, tolera y justifica.Me considero parte implicada por ser uno de mis mayores una de sus víctimas propiciatorias. Me refiero, señor alcalde, a mi tío Joan Loperena i Romá, abogado, doctor en Derecho y parlamentario del Congreso de los Diputados por Esquerra Republicana de Catalunya, la misma formación que ahora preside Josep Lluís Carod-Rovira, el anticristo designado por Lucifer para desmembrar España.En 1931, mi tío había fundado los Jurados Mixtos de Trabajo, tribunales precursores de la jurisdicción social, que funcionaron hasta que, en marzo de 1938, una docena de sicarios a sueldo de Serrano Súñer, ministro del Interior del primer Gobierno franquista, registraron su sede, requisaron todos los expedientes, que remitieron a Salamanca, y encarcelaron a los funcionarios. A mi tío no lo encontraron. Se libró del patíbulo y pudo exiliarse a México. Pero fueron miles los republicanos que fueron asesinados merced a aquel macabro expolio.Esos son los papeles, señor alcalde, que afirma que le han robado los catalanes y que intenta recuperar con iniciativas injustificables y con recursos perdidos de antemano. Porque como bien sabe, aquel expolio monumental se promovió al finalizar la guerra para identificar a "rojos separatistas, masones y desafectos en general" y así poderlos fusilar. Se recogió aquella documentación para conocer al detalle la actuación de cada ciudadano durante la Segunda República.Fue una operación de selección y exterminio, un genocidio que se dirigió y controló desde Salamanca, la capital de los que se alzaron contra el orden democrático y sede del archivo del material requisado como botín de guerra; de una guerra que, para su desgracia, terminó hace muchos años. Por eso su conducta, injusta y perversa, únicamente pueden justificarla los que todavía rechazan la conciliación nacional y siguen humillando a los vencidos.Ahora son usted y los suyos los que hablan de expolio, humillación, vergüenza, indignidad, alevosía y nocturnidad. Lo hacen para seguir engañando al pueblo amparados por la seguridad que les confiere la democracia, y porque saben que los que consideran sus enemigos se rigen por el seny y la tolerancia. Su nostalgia no tiene otro fundamento que la de ser nietos de los que ganaron la guerra, una guerra de pillaje y de conquista, una cruzada en nombre de Dios que convirtió todo el territorio nacional en campo de batalla, y que hoy han perdido los papeles.

L’altra kaleborroka

Quan hi ha algun tipus d’incident, agressió, xiulada, pintada o amenaça en vers alguna persona o entitat, els mitjans se’n fa ressò, ara bé , si aquesta persona o entitat no ha estat agredida per algun "nazionalista, batasuno, izquierdista o independentista de la ezquerra", els mitjans de la Brunete Mediàtica trien entre dues opcions: justificar els agressors dient que els agredits són encara pitjors, com van fer en el cas de l’intent d’agressió a Carrillo per part d’uns falangistes, o directament, no donar la informació, com si els fets no haguessin passat. Aquesta darrera opció, la utilitzen sovint, sobretot quan les víctimes dels atacs són institucions que defensen la unitat de la llengua, al País Valencià. Aquests atacs són molt habituals, però la repercussió és nula. En canvi, quan les víctimes d’aquests actes vandàlics són persones o entitats vinculades a la dreta, aquests mitjans en fan noticia de portada. La mateixa diferenciació de tracte fan quan, per exemple, escridassen als “intel·lectuals” catalans que volen crear un nou partit espanyolista, que són tractats d’herois per la Brunete, que en canvi justifica els insults a Carod quan fa un míting a València a qui consideren que s’ho mereix per provocador.

Ahir divendres, uns encaputxats van fer destrosses a la llibreria Tres i Quatre de València, i quan l’escriptor Gustau Muñoz els va recriminar, aquests el van agredir. La llibreria és propietat d’Acció Cultural del País Valencià, i els agressors van entrar cridant “Som valencians, no catalans”.
Des d’aquest blog, fem la nostra petita aportació perquè aquesta notícia no passi desapercebuda, i esperem que aquells que s’omplen la boca amb les paraules democràcia i llibertat d’expressió, per una vegada, no justifiquin els agressors i no amaguin la notícia.

Els carretons blaugrana

De les barbaritats que s'han arribat a dir sobre el retorn dels papers de Salamanca als seus llegítims propietaris, m'agradaria destacar per original y divertida la següent notícia de Libertad Digital:

CON NOCTURNIDAD Y EN CARRETILLAS AZULES Y ROJAS

Ara resulta que els carretons on es portaven els papers eren de color blaugrana, una prova més de les ganes de fotre que tenim els catalans.

Ángel Acebes tampoc s'ha quedat curt en la seva reacció.

Actualització 21/01/2006. La prova palpable de que als carretons, blau i grana, res de res:

Els Reporteros donen un toc al CAC

No en faria cas si ho hagués dit la "Brunete Mediática".

El text de la queixa és el següent:

Reporteros Sin Fronteras pide al gobierno catalán que enmiende la Ley del Audiovisual

El 29 de diciembre de 2005, el Parlamento catalán aprobó una Ley del Audiovisual que permite regular el contenido de los medios de comunicación. El texto atribuye al Consejo del Audiovisual de Cataluña un poder de sanción abusivo, y contrario a la libertad de expresión.

Reporteros sin Fronteras ha escrito al Primer Consejero del gobierno de la Comunidad Autónoma de Cataluña, Josep Bargallo, para que someta al Parlamento algunas enmiendas a dicha ley.

Honorable Primer Consejero,

Reporteros sin Fronteras, organización internacional de defensa de la libertad de prensa, quiere hacerle llegar su profunda inquietud por lo que refiere a la Ley del Audiovisual, aprobada por el Parlamento Catalán el 29 de diciembre de 2005.

Conscientes de que Cataluña necesita dotarse de una ley de regulación de los medios de comunicación, nos parece que algunas de las disposiciones del texto podrían ser particularmente peligrosas para la libertad de prensa, e incluso liberticidas.

Los artículos 80.f, 111, 113, 116, 128.c-2, 132.e y 140.1 de esta ley autonómica permiten al Consejo del Audiovisual de Cataluña (CAC) sancionar a los medios de comunicación con fuertes multas, que van de los 90.000 a los 300.000 euros, y ordenar su cierre retirándoles las licencias territoriales. Según esos mismos artículos, los medios de comunicación deben respetar “principio de veracidad en la difusión de la información, resultado de una comprobación de los hechos”, y no deben “obstruir la actividad inspectora del Govern”.

Y así, la ley atribuye al Consejo del Audiovisual, cuyos miembros son nombrados por una mayoria de dos tercios del Parlamento catalán y a propuesta de un minimo de tres grupos parlamentarios, poderes sancionadores tan amplios como los de una autoridad judicial. La “veracidad de las informaciones” es una formulación que permite interpretaciones restrictivas y abusivas. Esas disposiciones entran en flagrante contradicción con la legislación europea en vigor, mucho más favorable al principio de la libertad de expresión.

Por ello, Señor Primer Consejero le pedimos que se sometan a los grupos parlamentarios, para las correspondientes enmiendas, los citados artículos de la Ley catalana del Audiovisual, de forma que resulte de conformidad con la normativa europea en vigor.

Confiando en el interés que prestará a esta petición le ruego, Señor Primer Consejero, que acepte la expresión de mi mayor consideración.

Robert Ménard, Secretario general

Extret de la web de Reporteros Sin Fronteras

Podeu comparar el que es diu en l'escrit amb la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC).

Ètica al Creatiu

Una de les professions més exitoses que ha donat llum el món de la publicitat és la de Creatiu. La feina de l'autodenominat Creatiu (un mot que ni tan sols l'artista honest s'atreviria a emprar quan parla de si mateix) és aparentment innòcua: tenir una bona idea per vendre un producte. Tanmateix, és ben sabut que les aparences enganyen i en aquest cas, apart d'enganyar, es tornen perilloses. Un exemple recent el trobem en un dels últims anuncis de l'Àudi A4, en el que s'utilitza de fons la brillant cançó de Nina Simone, Ain't Got No/I Got Life:

S'ha de reconèixer que l'anunci, estèticament parlant, està ben trobat. Els que no coneixiem la cançó de la Simone, cal que agraïm també als Creatius el fet d'haver-nos-la descobert. Tot i així, una vegada pasat el primer impacte, comencen a sorgir els primers dubtes: si ens fixem en la lletra de la cançó, diu coses com aquestes:

No tinc mare, no tinc cultura
No tinc amics, no tinc educació
No tinc amor, no tinc nom
No tinc bitllet, no tinc cupó
No tinc amor

[Podeu trobar una traducció completa de la cançó al castellà aqui]

Aquest fort component social de la cançó queda literalment esborrat quan es superposa sobre l'Àudi A4, tal i com es fa a l'anunci: quina mena d'ètica permet relacionar un cotxe de luxe que val desenes de milers d'euros amb el missatge de la cançó clarament enfocat, al meu entendre, a exclosos socials? L'ètica del Creatiu, sembla ser.

No és la primera (ni l'última, em temo) vegada que això passa: recordo un anunci en el que s'utilitzava una profunda cançó de John Lennon anomenada God (Déu) per vendre un Volkswagen Golf.

Us ve a la memòria algun altre exemple?

Actualitzat 20/01/06 a les 8:35. Dels comentaris ens diuen que hi ha un altre exemple: el citroen xsara PICASSO. En honor a la veritat cal dir que la utilització dels artistes i la seva obra per a fins comercials, sovint es fa gràcies a la colabració dels pròpis artistes o familiars (cas de la Yoko Ono i el Volkswagen Golf).

Pintades

Les maneres de protestar han anat evolucionant, des de les vagues de fam, passant per les manifestacions fins als moderns e-mails demanant boicots o els sms acabats en "pásalo".

Avui, voldríem recordar el mètode tradicional de la pintada, recordant-ne algunes d’actuals, altres de més antigues i altres de ficció.

• “Romanos iros a casa” : La va escriure Brian, declinant malament, i va ser obligat a escriure-la correctament cent vegades pels mateixos romans; a la pel·lícula dels Monty Phyton.

• “Dios ha Muerto, firmado Nietzsche" : La va escriure un admirador de Nietzsche després de la seva mort.

• “Nietzsche ha muerto, firmado Dios" : Va aparèixer sota de la pintada anterior.

• "On és Nin?" : Als carrers de Barcelona quan el polític del POUM va desaparèixer.

• "VERDI" : Pintada que feien els seguidors del rei d’Itàlia, en època del genial compositor. Volia dir: “Vittorio Emanuele Re d’Italia”

• “Papeles para todos” : Quan es va aprovar la llei d’estrangeria, del Partit Popular.

• “Llei d’estrangeria, per la Reina Sofia” : A la mateixa època que l'anterior.

• "Arriba España!" En una parada de tren a Catalunya, el dia de la hispanitat.

• "A quina hora arriba?" : A la mateixa parada de tren, sota de la pintada anterior.

• "Llibertat Nuria Cadenas": Després de la seva detenció abans dels jocs olímpics del 1992.

• "Volem bisbes catalans" : Després de l’anomenament d’un bisbe de fora.

• "3%" :Al barri del Carmel, el dia del ple al Parlament.

• "Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou" : A la facultat de Belles Arts de Barcelona després d’una vaga

• "La primavera está hasta los huevos del Corte Inglés" : A sota d’un anunci dels grans magatzems

• "¡Catalanes! Tú decides" : A la porta d'un supermercat d'una cadena catalana, el mes passat, a Madrid.

Llibertat d'expressió no és llibertat d'insult

Per aquells que no tenen temps de llegir les 72 pàgines de l'informe del Consell Audiovisual de Catalunya sobre la COPE us hem preparat un extracte amb el fonamental. Si es vol que el CAC sigui un organisme objectiu i independent, poster si hauria d'incloure el desafortunat article d'Iu Forn a l'Avui.

[...] si intentamos hacer un esfuerzo de síntesis y sistematización, podemos encontrar los siguientes elementos:

- Descalificaciones graves y que atentan contra el honor, la dignidad y la reputación de las personas en la medida que suponen la atribución de actividades y comportamientos delictivos: «casta dirigente corrompida y corruptora», «Montilla quiere fundar otra vez el GAL [...] para matar periodistas incómodos», «la historia del socialismo español [...] es la apoteosis del golpe de Estado permanente», «[el PSOE] se caracterizó siempre por la lucha contra los sistemas parlamentarios, por la falta de respeto hacia la legalidad, por el apoyo al golpismo y por un sectarismo totalitario».

- Descalificaciones o apelativos que de forma clara entran en el terreno del insulto: «matón de la clase», «gente tan poco letrada», «analfabetos funcionales», «colección de analfabetos» [dirigido a los asesores del presidente de la Generalidad en la elaboración de la propuesta de Estatuto] «estos idiotas» [esencialmente dirigido a los señores Montilla y Rubalcaba].

- Vejaciones públicas vinculadas a circunstancias físicas o de salud de las personas: «[...] el señor Fornesa, que como es muy mayor a lo mejor no se enteró bien».

- Afirmaciones gratuitas dirigidas a denigrar públicamente la imagen de determinados personajes públicos, especialmente políticos: «Al señor Tardà, al que le gusta jugar al gran inquisidor [...]. Lo cual demuestra que en el fondo es un verdadero fascista [...]»,«distinguido bobo llamado Rubert de Ventós».

- Afirmaciones dirigidas al público desmereciendo partidos políticos: «Qué vergüenza, qué asco, qué bochorno, qué náuseas producen estos tíos. Cada uno de ellos, estos tíos del PSOE, sus socios, los separatistas, etc., [...]», «La historia del socialismo español es la apoteosis del golpe de Estado permanente», «Y es que la historia del Partido Socialista es una de las más siniestras de la contemporaneidad española», «eso no es democrático, eso es digno de la tradición histórica de ERC».

- Afirmaciones que denigran y están orientadas a desacreditar el prestigio de los dirigentes políticos y, en definitiva, de las instituciones de autogobierno de Cataluña: «esta casta cleptocrática, esta casta separatista, y esta casta que engaña a la gente», «la casta dirigente nacionalista de Cataluña, que tiene absolutamente fuera de la libertad política y de la democracia real a la población [...]», «¡Pero es que esto es una dictadura, hombre!», «No podemos aceptar que la oligarquía nacionalista de Cataluña decida desgajar un trozo de España para convertirlo en su cortijo. No podemos claudicar ante la idea de que un pequeño grupo de políticos borrachos de poder», «[...] A mí me recuerda leyendo el Estatuto, muchísimo a la Italia de Mussolini, extraordinariamente. [...]

[La negreta és de l'original. El document complet s'ha extret del bloc d'en Miquel Iceta]

Impunitat sobre rodes

Aquest, era el títol del reportatge que va emetre el programa 30 minuts el 19 de setembre de 2004. En aquest reportatge es parlava de la cursa Gumball 3000, i a tots ens va escandalitzar, veure a persones d’alt nivell adquisitiu, amb uns cotxes caríssims creuant el nostre país a tota velocitat, posant en perill les seves vides i la dels altres, amb tota impunitat.

A més, fent ostentació dels seus vehicles i els seus diners, van ser rebuts com a herois per la monarquia al Marroc o per el Reial Madrid a Espanya.
Aquell reportatge, va tenir molt d’èxit, fins i tot va ser emès una segona vegada, i va indignar a molta gent el fet de veure com es posava en perill la vida d’altres persones.

Demà, s’acaba el Rally Dakar, amb la trista notícia de la mort de dos nens, un avui i l’altre ahir, a més de la d’un pilot Australià.

Potser caldria reflexionar, i pensar com és que ens provoca indignació, veure com uns rics estrafolaris posen en perill les nostres vides a les nostres carreteres, conduint cotxes que mai podrem comprar; però per altra banda, fem herois a pilots del nostre país que van a l’Àfrica posant en perill la vida de persones més pobres, que mai podran participar d’aquell rally que passa pels seus països i que cada any provoca la mort d’algun dels seus infants amb tota impunitat.

Ens cal més autocrítica

L'autocrítica es pot veure com una forma d'humiltat: implícitament es reconeix que un no és infalible. En el món de la política hi ha de tot menys autocrítica. I no hem refereixo a dir simplement, com han repetit fins l'esgotament els polítics nostrats, que "No ens hem sabut explicar" o que "Cal més pedagogia" en relació a l'Estatut. No és això. Hem refereixo a que cal que, d'una manera regular, ens posem a parir a nosaltres mateixos. Que ens en riguem del que fem i el que diem. Entenem-ho, si volem, com el millor antídot al fanatisme i als valors absoluts.

L'autocrítica arriba a nivells infinitessimals a la premsa. Els diàris acostumen a donar una imatge de portadors de la veritat absoluta que fa esgarrifar: n'hi ha que són els portadors de l'essència de l'hispanitat, d'altres de la catalanitat. Els uns es pavonegen d'una falsa equidistància. Els altres, es creuen simplement que tenen la raó, i a sobre ho escriuen amb majúscules i colorins cada dia a primera pàgina.

Personalment desconfio de qualsevol premsa, persona o cosa que no miri de fer l'exercici d'autocrítica d'una manera regular (i de passada, d'aquells que sempre tenen una resposta per a tot). I per predicar amb l'exemple, posaré un parell de notícies sobre el nostre estimat país que m'han tocat els collons:

[Instruccions d'ús: fixeu-vos en el missatge i oblideu-vos del missatger. No feu ni cas del comentàris tangencials al tema que s'hi fan]

1. S'han revisat expedients mèdics privats, repeteixo, privats a certs hospitals catalans per comprovar la llengua en que han estat escrits: català o castellà. A la tertúlia d'ahir a la COM del Miravitlles, quan es va treure el tema es va fer un silenci inexplicable.
2. Al diàri Avui s'ha insultat als militars espanyols dient-lis, en d'altres paraules, fills de puta. Lo mismo pero al revés.

Estaré encantat, de veritat, si algú rebat punt per punt aquestes notícies. Es més, necessito que algú ho faci, si us plau.

Actualització 14/01/06 a les 11:33. En un acte que l'honora, l'autor de l'escrit de l'Avui ha demanat disculpes. No estic d'acord en que la frase en qüestió s'hagi descontextualitzat. A mi més aviat em sembla el que vol dir i punt. Jutgeu vosaltres mateixos. En fi, es tanca un episòdi més del peridoisme de l'insult necessàri en aquest país si es vol ser rellevant i tenir certa audiència.

El teniente Mena es converteix en vedette internacional

Al diari The Times, edició d'ahir, s'hi pot llegir:

Army chief's warnings awaken ghost of Franco, en català, Les advertències d'un cap de l'exèrcit desperten el fantasma de Franco

A Le Monde, també d'ahir, llegim:

Un général espagnol s'insurge contre l'autonomie de la Catalogne, és a dir Un general espanyol s'insurgeix contra l'autonomia de Catalunya.

Al Finantial Times d'avui,

Hostage to Catalonia o Ostatges de Catalunya, un escrit on es critica l'article 8 de la Constitució Espanyola.

Actualització 20:15. A Bloomberg també volen dir la seva: Spain Arrests General Over Threat Against Government, o sigui Espanya arresta el general que amenaça al Govern (gràcies, insubmís).

Actualització 14/01/06 a les 11:28. Ha sortit un altre escrit a la BBC: Spanish army chief sparks furore, Un cap de l'armada espanyola desperta furor (gràcies, Sr. Olivé)

Actualització 24/01/06 a les 13:31. El rotatiu nordamericà The New York Times dedica avui la seva editorial a la nostra vedette: Army Troglodytes in Spain, Troglodites de l'exèrcit a Espanya. Deu ni do.

Contradiccions lingüístiques

• Guerra Civil
• Intel·ligència militar
• Imposar la democràcia
• Exèrcit en missió humanitària
• Derrota dolça
• Victòria agredolça
• Pacificar amb les armes
• Libertad Digital

Apologia a la il·legalitat

Aquest matí, a les 7.20h, el periodista Jiménez Losantos ha dit a la Cope que per fer fora Zapatero del govern (recalcant que és president gràcies als atemptats de l' 11-M) no calien militars, i ha donat altres alternatives : "...aquí, ahora, luchar en el congreso y después habrá que hacer lo que sea menester: declararse en rebeldía, no pagar impuestos, ir todos en manifestación a casa de Zapatero... "

Seguiran els bisbes permeten aquestes bestieses? Nosaltres creiem que sí.

Una més que semblança?

Des dels mitjans afins al Partit Popular ja fa temps que circula una campanya anomenada “Queremos saber la verdad”. No es tracta de la veritat en majúscules, no. Es tracta d'una veritat relativa, terrenal, en aparença senzilla: qui va ser l'autor, tant material com intel.lectual de l'atemptat de l'11 de març de 2004? Ja que aquests dies hem estat parlant del Creacionisme en varies ocasions, trobo pertinent fer una semblança entre aquest i les teories conspiranoiques del PP i afins: suposem que el PP són Creacionistes i que la resta de la societat, Darwinistes. Els Creacionistes, com hem vist, defensen que hem estat creats directament per Déu. No en tenen però cap prova material, física, tangible, unívoca de que això sigui així (requisit imprescindible per a que es pugui considerar com a teoría científica). En contraposició, els Darwinistes tenen un nombre incontable de proves materials que corroboren l'evolució de les espècies. Tanmateix, existeixen punts foscos del Darwinisme que són aprofitats com manà caigut del cel pels Creacionistes i utilitzats per confondre a la resta de mortals i inundar-los de dubtes, amb el que el pobre ciutadà mig, més preocupat per arribar a final de mes que per aquestes discussions, no té més remei que afirmar: “Bé, potser si que l'evolució és falsa”. El mateix passa en la política actual al nostre país: el PP i afins defensen la teoría de la conspiració judeomasònica (bé, en aquest cas etarra-marroqui-psoe-ònica) sense tenir cap, repeteixo, cap ni una prova material, tangible que recolzi les seves tèsis. Es limiten, com fan els Creacionistes, a senyalar els punts dèbils de l'actual teoria acceptada (que va ser un atemptat terrorista provinent del radicalisme islàmic) amb l'esperança de que repetint mil vegades la mateixa mentida, o mitja veritat, s'acabi convertint en veritat.

La campanya arriba fins a tal punt, que la AVT o Associació Vísctimes del Terrorisme (si, aquella titella al servei del PP) ha editat un tríptic titulat amb el crit de guerra “Queremos saber la verdad”, on s'hi poden llegir barbaritats com aquesta:

Cuando el Congreso de los Diputados abrió una Comisión
de Investigación sobre la masacre, esperamos a que alguien
nos diera las explicaciones que anhelábamos. Y lo único
que pudimos ver fue un doloroso debate sobre quién había
mentido o dejado de mentir antes de unas elecciones ¿Qué
nos importa a nosotros eso? Si el entonces gobierno o la
entonces oposición mintieron, ¿nos aporta eso, acaso,
alguna información sobre quiénes fueron los asesinos?
¿Nos dice algo sobre cómo se realizaron los preparativos
de la masacre? ¿Nos explica que falló en las estructuras
del Estado para que esa masacre llegara a producirse?

Com se'ls veu el PPlumero! Ara resulta que no els importa saber qui va mentir els quatre convulsos dies del març de 2004. Però ara m'he perdut: no haviem quedat que volien saber la veritat? Sembla que no. Els aconsello que canvïn el seu lema per el més realista “Queremos saber la parte de la verdad que dé, a ser posible, más votos al PP”.

Per últim, us recomano que llegiu aquest interessant article en el que s'anailtzen impecablement les falàcies més utilitzades pel PP i afins en aquest tema.

Posi un Lanzarote a la seva vida

De Lanzarotes n'hi ha de dues classes, i podeu triar entre:

1-Lanzarote, Julián: Alcalde de Salamanca per el Partit Popular, entre les seves ocurrències destaquen:

• utilitzar la frase “Venceréis pero no convenceréis” que Unamuno va fer cèlebre al pronunciar-la davant de Millán Astray en referència al cop d’Estat del 1936 (el general va contestar la també cèlebre: Muera la inteligencia!)

• les declaracions d’abans d’ahir en les que deia “si los papeles van a Barcelona siempre habrá alguien dispuesto a recuperarlos”, esperem que no es referís a algun general salvapatries disposat a entrar a la ciutat comtal en tanc per la Diagonal.

2-Lanzarote, isla de: La isla más al noreste del archipiélago Canario, Lanzarote ofrece una espectacular combinación de agua y fuego, con volcanes y campos de lava salpicados de casitas blancas en un paisaje casi lunar. Declarada toda la isla reserva de la biosfera por la UNESCO.

Posats a triar Lanzarotes, em quedo amb la segona opció, és més relaxant i menys crispant. Parafrasejant al general “Muera la estupidez!”

El Monstre Volador Espagueti

Després de l'article Cal un caganer per a Jones tercer hem vist necessàri des de la Redacció (i per petició d'un dels nostres nombrosos lectors, tot s'ha de dir) escriure un breu resum sobre l'estat actual d'una de les discussions més apassionants que es desenvolupen al pais de la Coca-Cola: va ser l'home creat a partir del fang o es producte de l'evolució de formes de vida inferiors, semblants a la simpàtica mona xita? Si, estimat lector: un país que en aquests instants té sondes planetaries explorant els inmensos deserts de Mart, encara té ciutadans que creuen que la terra va ser creada fa milers d'anys, de manera literal a la que explica el Gènesi de l'Antic Testament: en sis dies més un altre de descans dominical. Aquest cada vegada més influent grup de cristians, al veure que les seves tèsis eren simplement esborrades del mapa per qualsevol estudiant de primer de Biologia, han creat un subterfugi retòric anomenat Disseny Intel.ligent, que consisteix en afirmar que els éssers vius són massa complexos per provindre de l'humil amèba. Com que no podem ser producte de l'evolució, cal que un ésser desconegut ens hagi creat del no-res. Llàstima que no s'atreveixin a dir de quin creador es tracta: podria ser tant el que ells entenen per Déu, com un immens i aterrador Monstre Volador Espagueti:

(Perdoneu els enllaços en anglès però no hi ha gaire material sobre el tema en català/castellà)

Actualització 11/06/2006

Un dels nostres lectors ens ha suggerit un vincle sobre Creacionisme en castellà. Mireu-lo perquè no té pèrdua...