La música senzilla

Ara que sembla que ens podem morir tranquils una vegada aprovat l'Estatut, cal relaxar les nostres ments. Pels que no tenim la sort de poder fer-ho en un balneàri disposem, per exemple, de l'opció d'escoltar música. Enfront a les complexitats de la política actual, sembla pertinent escollir a Mozart, el compisitor de la música senzilla. Dic senzilla doncs qui més qui menys coneix com a mínim alguna de les seves composicions, ni que sigui per un justet acudit sobre un malhaurat CD que acaba dins d'una capsa de galetes. Qui es sent capaç, melòmens apart, de taral.lejar una simple melòdia de J. S. Bach o J. Brahms?

Wolfgang Amadeus Mozart és doncs, sense exagerar, la sublimació de l'aforisme que iguala el que és senzill amb el bell. Potser per això se'l recorda encara ara com un dels grans compistors de l'història de la música, encara que hagin passat exactament 250 anys del seu naixement. Avui doncs es celebra aquesta efemèride que des del nostre humil bloc volem fer notar i en el que us animem a participar en els actes que es celebraran el 2006, declarat Any Mozart.

Avui mateix fan un concert a les 21h al Palau de la Música titulat 'Luci care, luci belle...' en el que s'interpretaran varies obres del compositor a càrrec dels Solistes del Mozarteum de Salzburg, ciutat natal de Mozart.

El març d'enguany s'interpretarà al Liceu l'òpera Idomeneo, i durant els dies 12 i 13 d'abril, el Cor de Cambra de Praga interpretarà juntament amb Orquestra Música Bohèmica la famosa Misa de Rèquiem a l'Auditòri.

Per acabar, us volem recomanar una sèrie d'audicions per si les voleu disfrutar a casa tranquilament:

- Sonata per a piano Fantasia en re menor, KV 397.
- Concert per a piano i orquestra nº 21 en do major, KV 467.
- L'angelical peça coral “Ave verum corpus”, KV 618.
- Misa de Rèquiem, KV 626.
- L'òpera “La flauta màgica”, KV 620.

[KV es refereix al Catàleg Köchel]

Una manera fàcil d'obtenir aquesta música és obviament utilitzant un dels molts programes P2P disponibles a internet, com l'eMule, o comprant-les a preus força competitius a la casa Naxos.

Que ho disfuteu!

Actualització 28/01/06, 21:39. Miraré de posar-vos els vincles eMule amb les interpretacions que trobi més interessants. Començarem per l'Ave verum corpus.

Instruccions: obriu l'eMule i premeu directament el vincle anterior.

Actualització 01/02/06, 20:49. Fantàstica interpretació de La Flauta Màgica a càrrec del la Filarmònica de Berlin sota la direcció de Herbert Von Karajan.

Army Troglodytes in Spain

No és el títol de cap article D'Iu Forn, es tracta de l'editorial que publica avui el diari americà The New York Times en el que deixa retratats a l’exèrcit espanyol i al Partit Popular.

El diari opina que “al Partit Popular li ha costat molt superar la seva derrota electoral” i que “mai ha acceptat la legitimitat democràtica d’aquelles eleccions” i li demana que faci “un pas endavant” pel bé de la democràcia.

El diari considera “adequada” la decisió de Zapatero de destituir i arrestar al General Mena, però troba “lamentable” que el partit popular “sembli més interessat en inventar excuses pels oficials que en defensar la democràcia”.

Podeu llegir l’article sencer en aquest enllaç: Editorial del NYTIMES

Gol d'Arturinho!

Tenim un nou crack entre nosaltres:

Triar

El passat dissabte, Zapatero va tancar un pacte amb Artur Mas sobre el nou Estatut de Catalunya. Avui s’ha escenificat amb la fotografia de rigor amb el President del govern i els líders de Convergència i d’Unió com a protagonistes.

Zapatero ha triat Convergència, podria haver triat a Carod i Saura i tancar el pacte amb els seus socis de govern a Catalunya, i amb qui ha aprovat les lleis més importants del que portem de legislatura.
Però, potser li serà més fàcil explicar a la resta d’Espanya un pacte amb els convergents que no pas si hagués pactat amb els republicans;o potser fa menys por un Estatut que no desagrada a Ibarra i a qui s’acosten tímidament Vendrell i Piqué, que no pas un amb el suport del tripartit en ple; o potser el president s’està plantejant un canvi d’aliances. Chi lo sa?

El cas, és que això de triar m’ha recordat quan després de les eleccions a Catalunya el 2003, van començar a sortir manifestos i plataformes demanant un govern d’esquerres, recordant a ERC que CiU era la dreta, i que pagaria car tornar a donar-los suport. M’agradaria pensar que tots aquells intel·lectuals, manifestants i membres de plataformes més o menys improvisades, avui no els hem sentit perquè s’estan preparant per recordar a Zapatero on queda la dreta, de no ser així, sospitaré que aquells moviments, lluny d’ésser espontanis, només volien arribar al govern.

Ibrahim Rugova, l’home del mocador al coll

Rugova, va néixer el 2 de desembre de 1944 a Istok (nord-oest de Kosovo), el seu pare i el seu avi van ser executats pels partisans de Tito el 1945. Aquest drama del seu passat familiar, no el va utilitzar mai per fer-se valer com a líder d’un poble oprimit pels serbis, i fins i tot en alguna ocasió, quan era preguntat, explicava una història més suau i menys donada a la revenja.

Rugova es va llicenciar en literatura albanesa, i després va viatjar a París on es va doctorar, per tornar després a Kosovo on va fer de professor a la universitat bilingüe de Pristina. Eren anys on Kosovo va gaudir de certa autonomia dins la Iugoslàvia de Tito.

El 1986, va apuntar-se a la Lliga Comunista de Kosovo (SKK), la branca local de la Lliga de Comunistes de Iugoslàvia (SKJ), va durar poc, doncs Milosevic el va expulsar el 1989, el mateix any que va abolir l’autonomia kosovar. Durant aquella època la població sèrbia representava el 13% de la població de Kosovo, però gaudia de privilegis, i la majoria albano- kosovar en veure retallada la seva autonomia va sortir, al carrer. El conflicte es va saldar amb 30 morts. Rugova va ser llavors un dels fundadors de la Lliga Democràtica de Kosovo, partit que demanava que es restituís l’autonomia i defensava els drets civils dels albano-kosovars. Rugova defensava que la lluita per aquests drets havia de ser pacífica, i de resistència civil, i va començar a ser anomenat el Gandhi dels Balcans.

El 1992, quan la Guerra dels Balcans avergonyia Europa, Rugova va ser escollit “president” de la “república” de Kosovo, en uns comicis que la comunitat internacional mai va reconèixer.

Durant els anys 90, va “presidir” un Kosovo paral·lel, doncs donat que tots els llocs de treball públics eren reservats per als serbis, va crear sistema a l’ombra, que incloïen escoles i administració, sempre però,
sota la cultura pacifista.

El 1998, l’UCK li va prendre protagonisme, es tractava d'un grup militar que defensava la lluita armada per aconseguir la independència de Kosovo. Rugova va seguir parlant de pau, i fins i tot va ser menyspreat quan en plena Guerra de Kosovo, quan l’OTAN bombardejava Belgrad, ell donava la mà a Milosevic intentant restablir el diàleg.

El març del 2002 va ser escollit president de Kosovo, aquesta vegada en uns comicis reconeguts per la comunitat internacional, doncs des de la fi de la guerra, la província serbia esta administrada per la ONU.

Ahir dissabte, l’home del mocador al coll, el Gandhi dels Balcans, va morir víctima d’una llarga malaltia, en plena negociació sobre el futur de Kosovo, esperem que sigui un exemple per a d’altres polítics del món.

Carta a Julián Lanzarote

Avui a El Periòdico de Catalunya, Josep Maria Loperena escriu una carta a l'alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote, que copiem a continuació:

JOSEP MARIA LOPERENA, JURISTA

Me permito dirigirle esta carta ante su actitud beligerante --más propia de tiempos despóticos que los de un Estado de derecho-- de retener en su ciudad los documentos y correspondencia privada que los servicios de la policía política de Franco expoliaron a punta de pistola a las instituciones republicanas y a las familias de los vencidos. Lo hago porque la Constitución me lo permite --la misma Constitución por la que es usted alcalde electo-- y por estar directamente afectado por aquel latrocinio, el cual, con su intolerancia, tolera y justifica.Me considero parte implicada por ser uno de mis mayores una de sus víctimas propiciatorias. Me refiero, señor alcalde, a mi tío Joan Loperena i Romá, abogado, doctor en Derecho y parlamentario del Congreso de los Diputados por Esquerra Republicana de Catalunya, la misma formación que ahora preside Josep Lluís Carod-Rovira, el anticristo designado por Lucifer para desmembrar España.En 1931, mi tío había fundado los Jurados Mixtos de Trabajo, tribunales precursores de la jurisdicción social, que funcionaron hasta que, en marzo de 1938, una docena de sicarios a sueldo de Serrano Súñer, ministro del Interior del primer Gobierno franquista, registraron su sede, requisaron todos los expedientes, que remitieron a Salamanca, y encarcelaron a los funcionarios. A mi tío no lo encontraron. Se libró del patíbulo y pudo exiliarse a México. Pero fueron miles los republicanos que fueron asesinados merced a aquel macabro expolio.Esos son los papeles, señor alcalde, que afirma que le han robado los catalanes y que intenta recuperar con iniciativas injustificables y con recursos perdidos de antemano. Porque como bien sabe, aquel expolio monumental se promovió al finalizar la guerra para identificar a "rojos separatistas, masones y desafectos en general" y así poderlos fusilar. Se recogió aquella documentación para conocer al detalle la actuación de cada ciudadano durante la Segunda República.Fue una operación de selección y exterminio, un genocidio que se dirigió y controló desde Salamanca, la capital de los que se alzaron contra el orden democrático y sede del archivo del material requisado como botín de guerra; de una guerra que, para su desgracia, terminó hace muchos años. Por eso su conducta, injusta y perversa, únicamente pueden justificarla los que todavía rechazan la conciliación nacional y siguen humillando a los vencidos.Ahora son usted y los suyos los que hablan de expolio, humillación, vergüenza, indignidad, alevosía y nocturnidad. Lo hacen para seguir engañando al pueblo amparados por la seguridad que les confiere la democracia, y porque saben que los que consideran sus enemigos se rigen por el seny y la tolerancia. Su nostalgia no tiene otro fundamento que la de ser nietos de los que ganaron la guerra, una guerra de pillaje y de conquista, una cruzada en nombre de Dios que convirtió todo el territorio nacional en campo de batalla, y que hoy han perdido los papeles.

L’altra kaleborroka

Quan hi ha algun tipus d’incident, agressió, xiulada, pintada o amenaça en vers alguna persona o entitat, els mitjans se’n fa ressò, ara bé , si aquesta persona o entitat no ha estat agredida per algun "nazionalista, batasuno, izquierdista o independentista de la ezquerra", els mitjans de la Brunete Mediàtica trien entre dues opcions: justificar els agressors dient que els agredits són encara pitjors, com van fer en el cas de l’intent d’agressió a Carrillo per part d’uns falangistes, o directament, no donar la informació, com si els fets no haguessin passat. Aquesta darrera opció, la utilitzen sovint, sobretot quan les víctimes dels atacs són institucions que defensen la unitat de la llengua, al País Valencià. Aquests atacs són molt habituals, però la repercussió és nula. En canvi, quan les víctimes d’aquests actes vandàlics són persones o entitats vinculades a la dreta, aquests mitjans en fan noticia de portada. La mateixa diferenciació de tracte fan quan, per exemple, escridassen als “intel·lectuals” catalans que volen crear un nou partit espanyolista, que són tractats d’herois per la Brunete, que en canvi justifica els insults a Carod quan fa un míting a València a qui consideren que s’ho mereix per provocador.

Ahir divendres, uns encaputxats van fer destrosses a la llibreria Tres i Quatre de València, i quan l’escriptor Gustau Muñoz els va recriminar, aquests el van agredir. La llibreria és propietat d’Acció Cultural del País Valencià, i els agressors van entrar cridant “Som valencians, no catalans”.
Des d’aquest blog, fem la nostra petita aportació perquè aquesta notícia no passi desapercebuda, i esperem que aquells que s’omplen la boca amb les paraules democràcia i llibertat d’expressió, per una vegada, no justifiquin els agressors i no amaguin la notícia.

Els carretons blaugrana

De les barbaritats que s'han arribat a dir sobre el retorn dels papers de Salamanca als seus llegítims propietaris, m'agradaria destacar per original y divertida la següent notícia de Libertad Digital:

CON NOCTURNIDAD Y EN CARRETILLAS AZULES Y ROJAS

Ara resulta que els carretons on es portaven els papers eren de color blaugrana, una prova més de les ganes de fotre que tenim els catalans.

Ángel Acebes tampoc s'ha quedat curt en la seva reacció.

Actualització 21/01/2006. La prova palpable de que als carretons, blau i grana, res de res:

Els Reporteros donen un toc al CAC

No en faria cas si ho hagués dit la "Brunete Mediática".

El text de la queixa és el següent:

Reporteros Sin Fronteras pide al gobierno catalán que enmiende la Ley del Audiovisual

El 29 de diciembre de 2005, el Parlamento catalán aprobó una Ley del Audiovisual que permite regular el contenido de los medios de comunicación. El texto atribuye al Consejo del Audiovisual de Cataluña un poder de sanción abusivo, y contrario a la libertad de expresión.

Reporteros sin Fronteras ha escrito al Primer Consejero del gobierno de la Comunidad Autónoma de Cataluña, Josep Bargallo, para que someta al Parlamento algunas enmiendas a dicha ley.

Honorable Primer Consejero,

Reporteros sin Fronteras, organización internacional de defensa de la libertad de prensa, quiere hacerle llegar su profunda inquietud por lo que refiere a la Ley del Audiovisual, aprobada por el Parlamento Catalán el 29 de diciembre de 2005.

Conscientes de que Cataluña necesita dotarse de una ley de regulación de los medios de comunicación, nos parece que algunas de las disposiciones del texto podrían ser particularmente peligrosas para la libertad de prensa, e incluso liberticidas.

Los artículos 80.f, 111, 113, 116, 128.c-2, 132.e y 140.1 de esta ley autonómica permiten al Consejo del Audiovisual de Cataluña (CAC) sancionar a los medios de comunicación con fuertes multas, que van de los 90.000 a los 300.000 euros, y ordenar su cierre retirándoles las licencias territoriales. Según esos mismos artículos, los medios de comunicación deben respetar “principio de veracidad en la difusión de la información, resultado de una comprobación de los hechos”, y no deben “obstruir la actividad inspectora del Govern”.

Y así, la ley atribuye al Consejo del Audiovisual, cuyos miembros son nombrados por una mayoria de dos tercios del Parlamento catalán y a propuesta de un minimo de tres grupos parlamentarios, poderes sancionadores tan amplios como los de una autoridad judicial. La “veracidad de las informaciones” es una formulación que permite interpretaciones restrictivas y abusivas. Esas disposiciones entran en flagrante contradicción con la legislación europea en vigor, mucho más favorable al principio de la libertad de expresión.

Por ello, Señor Primer Consejero le pedimos que se sometan a los grupos parlamentarios, para las correspondientes enmiendas, los citados artículos de la Ley catalana del Audiovisual, de forma que resulte de conformidad con la normativa europea en vigor.

Confiando en el interés que prestará a esta petición le ruego, Señor Primer Consejero, que acepte la expresión de mi mayor consideración.

Robert Ménard, Secretario general

Extret de la web de Reporteros Sin Fronteras

Podeu comparar el que es diu en l'escrit amb la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC).

Ètica al Creatiu

Una de les professions més exitoses que ha donat llum el món de la publicitat és la de Creatiu. La feina de l'autodenominat Creatiu (un mot que ni tan sols l'artista honest s'atreviria a emprar quan parla de si mateix) és aparentment innòcua: tenir una bona idea per vendre un producte. Tanmateix, és ben sabut que les aparences enganyen i en aquest cas, apart d'enganyar, es tornen perilloses. Un exemple recent el trobem en un dels últims anuncis de l'Àudi A4, en el que s'utilitza de fons la brillant cançó de Nina Simone, Ain't Got No/I Got Life:

S'ha de reconèixer que l'anunci, estèticament parlant, està ben trobat. Els que no coneixiem la cançó de la Simone, cal que agraïm també als Creatius el fet d'haver-nos-la descobert. Tot i així, una vegada pasat el primer impacte, comencen a sorgir els primers dubtes: si ens fixem en la lletra de la cançó, diu coses com aquestes:

No tinc mare, no tinc cultura
No tinc amics, no tinc educació
No tinc amor, no tinc nom
No tinc bitllet, no tinc cupó
No tinc amor

[Podeu trobar una traducció completa de la cançó al castellà aqui]

Aquest fort component social de la cançó queda literalment esborrat quan es superposa sobre l'Àudi A4, tal i com es fa a l'anunci: quina mena d'ètica permet relacionar un cotxe de luxe que val desenes de milers d'euros amb el missatge de la cançó clarament enfocat, al meu entendre, a exclosos socials? L'ètica del Creatiu, sembla ser.

No és la primera (ni l'última, em temo) vegada que això passa: recordo un anunci en el que s'utilitzava una profunda cançó de John Lennon anomenada God (Déu) per vendre un Volkswagen Golf.

Us ve a la memòria algun altre exemple?

Actualitzat 20/01/06 a les 8:35. Dels comentaris ens diuen que hi ha un altre exemple: el citroen xsara PICASSO. En honor a la veritat cal dir que la utilització dels artistes i la seva obra per a fins comercials, sovint es fa gràcies a la colabració dels pròpis artistes o familiars (cas de la Yoko Ono i el Volkswagen Golf).