Física Quàntica. Mecànica Quàntica. Quàntum. Quanta. Ja no cal que digui res més. He acabat el meu fantàstic post. Ja està tot està dit.
La bajanada que acabo d'escriure al paràgraf anterior és més o menys el que fa el famós documental ¿Y tú qué sabes? en la seva primera part. Resulta que dient “Física Quàntica” o “Mecànica Quàntica” dues vegades per minut, el discurs guanya en credibilitat. “Caram”, pot pensar l'espectador mig, “si parlen de la quàntica deuen estar dient coses molt importants”. I no és estrany que pensin així doncs possiblement la única informació que han rebut sobre aquesta meravellosa teoria ha estat el documental, desafortunadament.
El pecat capital de la primera part del film consisteix en aplicar la teoria quàntica al món macroscòpic, és a dir, als objectes que estem acostumats a manipular en la nostra vida quotidiana. Al primer minut de la primera classe de quàntica de qualsevol facultat de física és deixa ben clar que la teoria s'aplica exclusivament, unívocament, restrictivament, al món subatòmic: protons, electrons, neutrons i d'altres. I prou. Pel món quotidià es fa servir la física clàssica o newtoniana, que ens permet, entre d'altres coses, enviar sondes a milions de kilòmetres de la terra, construir gratacels, fer volar avions, navegar vaixells i un llarguíssim etcètera.
Joe Dispenza, un dels participants del documental i recentment entrevistat a La Contra de La Vanguardia, arriba a dir sense despentinar-se que ell, quan s'aixeca pel matí, mira de modificar el camp quàntic del seu voltant. Realment és una frase que passarà als anals de l'història de les absurditats. Senzillament aquest home no sap del que parla. És com dir que cada dia, quan m'aixeco, miro de modificar la afinitat química de les molècules del meu cos per entendre'm millor amb la meva jefa. Una autèntica ximpleria.
La resta del documental proposa idees tant o més disparatades que la primera part. Us deixo aquest link per si us hi voleu entretenir.
D'un temps ençà sembla que s'han posat de moda aquest tipus de filmacions basades en mitges veritats. De fet, al veure “¿Y tú qué sabes?” tens un déjà vu: On he vist jo una cosa semblant? Ja ho tinc! The Secret. Que ve a dir més o menys el mateix però amb d'altres idees tant o més rocambolesques.
S'ha de reconèixer però que estèticament són uns muntatges atractius. Estan tècnicament ben fets i enganxen a l'espectador. Et predisposen a creure-hi. De manera semblant a les sirenes, que hipnotitzaven als mariners que les escoltaven amb els seus bells cants. Al desafortunat que se'ls li acostava li esperava una mort horrible doncs les sirenes se'l cruspien sense miraments. De les seves dents només se'n va escapar l'enginyós Ulisses i els seus mariners. Per poder escoltar el bell cant sense ser hipnotitzat, va demanar als seus mariners que el lliguessin al pal de la vela major. Els seus companys, es van tapar les oïdes amb cera. D'aquesta manera Ulisses escoltà els cants i els podé explicar als seus quan va arribar a Ítaca.
Crec que l'actitud que hauríem de tenir al mirar aquest tipus de documentals és la d'Ulisses: d'acord, mirem-los. Són divertits. Entretenen. Però fem que el nostre esperit crític siguin els mariners que ens mantinguin ben lligats i no ens hi deixin apropar massa. No sigui cas que les mitges veritats i la gasòfia mental ens acabi finalment engolint.
La bajanada que acabo d'escriure al paràgraf anterior és més o menys el que fa el famós documental ¿Y tú qué sabes? en la seva primera part. Resulta que dient “Física Quàntica” o “Mecànica Quàntica” dues vegades per minut, el discurs guanya en credibilitat. “Caram”, pot pensar l'espectador mig, “si parlen de la quàntica deuen estar dient coses molt importants”. I no és estrany que pensin així doncs possiblement la única informació que han rebut sobre aquesta meravellosa teoria ha estat el documental, desafortunadament.
El pecat capital de la primera part del film consisteix en aplicar la teoria quàntica al món macroscòpic, és a dir, als objectes que estem acostumats a manipular en la nostra vida quotidiana. Al primer minut de la primera classe de quàntica de qualsevol facultat de física és deixa ben clar que la teoria s'aplica exclusivament, unívocament, restrictivament, al món subatòmic: protons, electrons, neutrons i d'altres. I prou. Pel món quotidià es fa servir la física clàssica o newtoniana, que ens permet, entre d'altres coses, enviar sondes a milions de kilòmetres de la terra, construir gratacels, fer volar avions, navegar vaixells i un llarguíssim etcètera.
Joe Dispenza, un dels participants del documental i recentment entrevistat a La Contra de La Vanguardia, arriba a dir sense despentinar-se que ell, quan s'aixeca pel matí, mira de modificar el camp quàntic del seu voltant. Realment és una frase que passarà als anals de l'història de les absurditats. Senzillament aquest home no sap del que parla. És com dir que cada dia, quan m'aixeco, miro de modificar la afinitat química de les molècules del meu cos per entendre'm millor amb la meva jefa. Una autèntica ximpleria.
La resta del documental proposa idees tant o més disparatades que la primera part. Us deixo aquest link per si us hi voleu entretenir.
D'un temps ençà sembla que s'han posat de moda aquest tipus de filmacions basades en mitges veritats. De fet, al veure “¿Y tú qué sabes?” tens un déjà vu: On he vist jo una cosa semblant? Ja ho tinc! The Secret. Que ve a dir més o menys el mateix però amb d'altres idees tant o més rocambolesques.
S'ha de reconèixer però que estèticament són uns muntatges atractius. Estan tècnicament ben fets i enganxen a l'espectador. Et predisposen a creure-hi. De manera semblant a les sirenes, que hipnotitzaven als mariners que les escoltaven amb els seus bells cants. Al desafortunat que se'ls li acostava li esperava una mort horrible doncs les sirenes se'l cruspien sense miraments. De les seves dents només se'n va escapar l'enginyós Ulisses i els seus mariners. Per poder escoltar el bell cant sense ser hipnotitzat, va demanar als seus mariners que el lliguessin al pal de la vela major. Els seus companys, es van tapar les oïdes amb cera. D'aquesta manera Ulisses escoltà els cants i els podé explicar als seus quan va arribar a Ítaca.
Crec que l'actitud que hauríem de tenir al mirar aquest tipus de documentals és la d'Ulisses: d'acord, mirem-los. Són divertits. Entretenen. Però fem que el nostre esperit crític siguin els mariners que ens mantinguin ben lligats i no ens hi deixin apropar massa. No sigui cas que les mitges veritats i la gasòfia mental ens acabi finalment engolint.
